Refugis climàtics

No serà la primera vegada en aquesta columna que escric sobre els refugis climàtics. Des que col·laboro amb l'EMPORDÀ, farà ja set anys, ho dec haver fet nombroses vegades. Al principi, algunes veus em deien alarmista o catastrofista, avui els refugis climàtics s’han anat estenent d’una manera o altra per la geografia catalana. No a l’Alt Empordà, quan és la comarca que més està patint i patirà altes temperatures i no sols diürnes.

De fet, l’any passat ja es va començar a produir un cert punt d’inflexió, quan alguns ajuntaments, a correcuita, es van apuntar al carro, sense fer els deures pertinents, fent passar com a únics refugis climàtics les piscines municipals. Sense que paral·lelament estiguessin endegant els serveis ad hoc per a la població més vulnerable, especialment la gent gran.

Enguany, amb les restriccions per la sequera, són més encara els que s’apunten a aquesta utilització, més per raons oportunistes i econòmiques, que per convenciment de protecció civil. No és que ho digui jo, alguns alcaldes ja han criticat aquesta sobtada «conversió», ja que denota que s’estan fent trampes. Òbviament, tots volen tenir aigua a les piscines i més si aquestes tenen un volum d’abonats considerable. Però com diuen aquests alcaldes, l’emergència per sequera i les restriccions no poden ser un pretext per convertir-les en refugis climàtics. Si, a més, afegeixo jo, no es posen a disposició i habilitats el màxim nombre d’espais municipals, de doble ús, perquè aquests arribin a tota la població vulnerable.

«Els refugis són espais per situacions de risc que es puguin donar al llarg de l’any per episodis meteorològics extrems»

No s’hi val a fer trampes al solitari amb la protecció civil. Recordem una vegada més què és un refugi climàtic. En primer lloc, no és únicament un espai d’aixopluc per l’estiu i la calor canicular. Aquí ja hi ha, d’entrada, un equívoc o una confusió. Són refugis (espais) per situacions de risc que es puguin donar al llarg de l’any per episodis meteorològics extrems. De doble ús, és a dir, que l’Ajuntament (Consell Comarcal, Diputació o Generalitat), no cal que facin grans despeses de nova planta, sinó habilitar o completar serveis que ja es tenen, que puguin ser utilitzats en casos d’emergència. Han d’estar climatitzats per estiu o hivern, de fàcil accés per a persones amb mobilitat reduïda, amb lavabos, dutxes, intendència, frigorífic, telèfon, wifi, aigua potable, etc. Han d’estar habilitats per poder instal·lar lliteres si no en tenen, sacs de dormir, etc. I, òbviament, un mínim de cadires còmodes i taules per fer els àpats. Han de tenir farmaciola, evidentment, i comunicació directa amb Protecció Civil i la ràdio local, si n’hi ha, o dispositius de megafonia al carrer (aspecte que molts ajuntaments consideren retrògrad encara que a països més avençats, estan tornant a instal·lar-la).