La gent del barri

Al’estiu, sembla que a tots ens bé de gust passejar una mica. Ens agrada més que no pas a l’hivern. Hi ha qui ho fa sol i qui ho fa acompanyat. L’altre dia mateix, que era un dia festiu d’estiu, i en sortir força aviat al carrer, vaig començar a veure i trobar-me amb les cares de persones conegudes. Potser aprofitant que a primera hora del matí, la majoria de les persones quan encara en sentir-se fresques i relaxades, encara ve de més de gust voltejar pels carrers.

Vaig trobar cares conegudes que feia temps que no veia. Vaig saludar en Joan que anava amb la seva filla. Un lleuger moviment de cap i un somriure, fet d’un tros lluny, varen ser suficients per tenir una impressió que tot els anava bé. Me n’alegro, vaig pensar. En seguir caminant em vaig creuar amb en Pere, que de forma discreta i amb una expressió una mica emmurriada, va dir bon dia i no es va aturar. Vaig pensar i que li deu passar? Potser pensava en el resultat d’un partit de futbol, en què el seu equip preferit potser no va guanyar, o potser s’acabava d’embrutar els peus amb una deposició canina mal recollida de la vorera o potser senzillament estava cansat perquè potser no havia pogut descansar la nit anterior per la calorada que fa aquests dies. No ho sé, però no em va preocupar massa, perquè no em va aturar per explicar-me si tenia cap problema. També s’ha de dir que tampoc té cap mena d’obligació d’explicar-ho. Més endavant vaig trobar en Felip i ves per on, com que feia molt temps que no ens veiem, vàrem aprofitar l’avinentesa per fer-la petar. Sí, sí, potser vàrem gaudir de mitja hora de conversa, o potser una mica menys, perquè el temps passa tan ràpid quan un està bé. Em va explicar tota mena de coses de la seva vida. Vaig pensar: «Però quants projectes i quantes coses fa aquest home, considerant que ja fa temps que pertany a la tercera edat». Perquè en Felip, ja fa una colla d’anys que va deixar la feina que ha fet des que tenia setze anys.

De fet, com es pot suposar, es té ben merescuda una jubilació tan activa i com també un envelliment saludable. A la cantonada, hi havia, com sempre, l’Eulàlia que explicava els seus progressos en la parla i en la mobilitat des que va patir un ictus. Ella diu: «Ni jo mateixa em crec, que estigui tan bé». I té raó, està estupenda.

Aquests noms i fets no són reals, però el que sí que és cert, és que totes les persones –amb els noms canviats– i les circumstàncies –adaptades i modificades–, tenen uns relats similars.

Conèixer i relacionar-nos amb la gent del nostre barri és una font de salut. Saber que comptes amb persones amb qui et pots socialitzar, és molt important, perquè actua evitant la solitud no volguda. La solitud no volguda, ens fa sentir malament emocionalment i ens treu una part de l’alegria que és font de salut i vida. La solitud no volguda pot fer-nos emmalaltir. Poder escoltar i parlar amb els nostres veïns, sentir que els tenim propers i que podem comptar amb ells ens dona tranquil·litat i benestar.

Però, a part dels nostres veïns, de la gent del nostre barri, també tenim altres fonts de salut o recursos que actuen com actius de salut. És important conèixer-nos i reconèixer aquests elements que ens fan sentir bé i utilitzar-los.