Els últims, a primera fila

Al’escola, quan començava el curs, seure a primera o a última fila era una manera de mostrar el tarannà de cadascú. I, sovint, havia de ser la mestra qui havia d’acabar imposant el seu criteri. També en les excursions amb autobús, tothom recorda perfectament com els més moguts i mogudes de la classe s’empentaven per ocupar la bancada de darrere. Estar lluny o a prop del poder, de qui mana, és una manera de fer notar les capacitats que un pressuposa que té. De ben petits ho vam aprendre bé. Fins i tot per saber que ens havíem d’allunyar d’alguns mestres impresentables que exercien la seva dictadura amb llançament d’esborradors al cap dels alumnes. Seure lluny no era cap garantia de res i portar casc a les aules no estava previst.

Segur que més d’algun de vosaltres us heu sentit identificats amb aquest relat. Fins i tot, permeteu-me que abusi de la confiança, potser encara recordeu aquell cop que, des de darrere estant de la classe, on hi havia els penjadors, no paràveu de tocar els pebrots al company o companya de davant vostre fins que l’autoritat docent us acabava fent seure a primera fila.

En tot això pensava l’altre dia quan vaig arribar a la platja amb la millor companyia possible. Era de bon matí, no us penseu pas, però malgrat ser les nou tot just tocades, ja hi havia algú que havia deixat, arran d’aigua, dues grans tovalloles, unes cadires i un para-sol. Havien agafat puestu per estar ben situats, tot i que no van aparèixer fins a quarts de dotze del migdia. Al llarg de la meva vida, en alguns hotels de vacances, ja ens havíem trobat amb casos semblants, de gent que abans d’anar a esmorzar baixa de l’habitació amb la tovallola per marcar territori i reservar gandules a primera línia de la piscina. En un d’ells, recordo haver llegit un rètol divertit, en diversos idiomes, que avisava als previsors: «Si deixen la tovallola sola sense vostès, és probable que quan tornin l’hàgim dipositat en el contenidor de reciclatge. Gràcies per la seva consciència ambiental».

Ara, la situació que més em toca els collons –perdoneu-me, però és la millor manera de dir-ho– és quan estàs ben instal·lat a la platja, sota el para-sol, amb un llibre a la mà, envoltat de gent manyaga i discreta, i arriba algú, de manera individual o amb grup, i fa passar el clau per la cabota aconseguint ubicar-se a primera línia, on ja no hi cabia ningú més. Quan passa això, procuro estossegar i mocar-me fort, tres o quatre cops. A veure si així es pensen que els puc encomanar el virus del civisme i la bona convivència, dels quals semblen estar-ne vacunats. La cita bíblica dels últims seran els primers queda abolida.