Poc es podia imaginar Friedrich Windemunth que vuitanta-tres anys després de ser abatut prop de Garriguella per un pilot de la República, Josep Falcó, i morir a l’Empordà, aquell no seria el seu darrer combat. La làpida de la seva tomba ha aparegut trencada –sembla que amb un mall– pel que han anomenat uns «gamberros».

Aquests dos soldats van protagonitzar el darrer combat aeri de la Guerra Civil a Catalunya, però a banda de la dada històrica, ja per si sola rellevant, comporta una història de respecte, ja que Falcó havia visitat en diverses ocasions la tomba del seu enemic per portar-hi flors. Encara no fa un parell de setmanes els parlava de la rivalitat i el respecte a l’adversari, fins i tot quan la rivalitat és a vida o mort; Josep Falcó n’és la prova.

La ignorància, barrejada amb mala fe, ha acabat provocant que es destrossi una tomba, la tomba d’un soldat caigut en combat. Encara no n’hem après i es confonen els termes i les coses amb molta facilitat, de la mateixa manera que hi ha qui els utilitza per al seu interès. Hi ha un principi de tota guerra –i especialment la guerra civil i la Segona Guerra Mundial– pel qual, els soldats en la majoria dels casos no triaven la causa per la qual lluitaven.

Per això, a tot arreu del món les tombes de soldats es respecten, siguin de qui siguin, perquè van més enllà dels propis conflictes o, potser més ajustat seria dir que formen part del llegat d’un conflicte. Fins i tot crec que no és una qüestió de patrimoni o cultura, sinó de llegat visible sobre una realitat que massa vegades s’instrumentalitza a gust del consumidor; també soc dels que penso que els morts, han de ser al cementiri.

Una visita pedagògica, són els camps de batalla de Normandia, on van perdre la vida aproximadament 400.000 soldats –les xifres varien segons els investigadors–. Al cementiri de Le Combe, reposen 21.222 alemanys caiguts en combat, i és un espai de repòs, respecte i pau. Tenim molt camí a recórrer encara; falta respecte i sobren ximples.