Opinió | Paral·lel 46

Llenguatges secrets

Figueres es Mou: una proposta artística, escènica i cultural completa, i compromesa amb la ciutat

Imatge del Figueres es Mou 2024

Imatge del Figueres es Mou 2024 / Figueres es Mou

L’arribada de l’estiu, ens porta des de fa onze anys el Festival de dansa Figueres es Mou – el MOU-, com ja és conegut sobradament. Una proposta artística, escènica i cultural completa, i compromesa amb la ciutat que l’acull; un interessant debat aquest que dansa entre el compromís ciutadà i la proposta escènica. Els seus promotors, la Georgina i en Roger, entenen la nostra ciutat d’una manera, diria, tridimensional on la dansa encaixa, curiosament, com un guant.

Confesso, i no em fa cap ànsia, que no soc cap entès en la matèria, més aviat al contrari. De fet, em considero un ignorant que cada vegada que s’acosta a una proposta espera, i obté, alguna resposta encara que no sàpiga ben bé quina era la pregunta. Pot semblar estrany, però és la sensació que tinc.

també té una altra definició de caràcter més tècnic: "La dansa és l’esforç muscular controlat i concentrat en un punt motor específic del cos, que s’utilitza per crear una forma d’expressió física intensa i dramàtica".

"També té una altra definició de caràcter més tècnic: 'La dansa és l’esforç muscular controlat i concentrat en un punt motor específic del cos, que s’utilitza per crear una forma d’expressió física intensa i dramàtica'".

Afirmava la gran coreògrafa i ballarina nord-americana Martha Graham, que la dansa és el llenguatge ocult de l’ànima; una frase oportuna i enigmàtica que encercla una mena de misteri íntim al voltant del moviment corporal. Tot i això, també té una altra definició de caràcter més tècnic: "La dansa és l’esforç muscular controlat i concentrat en un punt motor específic del cos, que s’utilitza per crear una forma d’expressió física intensa i dramàtica».

El nostre festival de dansa, probablement, sigui una barreja dels dos conceptes, el tècnic i l’oníric. Cada aposta que ens proposa aconsegueix que el públic quedi pràcticament submergit en una mena de paràlisi, una concentració absoluta sobre el que passa davant seu. Formes, moviments i coreografies que atrapen l’espectador.

No sé si és el llenguatge ocult de l’ànima, o si forma part d’un llenguatge secret que només se’ns fa evident aquests primers dies de juliol; el que sí que podem assegurar és que estem davant d’una proposta coneguda i nova alhora, que posa en valor els espais que ocupa, sigui el castell de Sant Ferran, la Rambla o qualsevol altre, i deixa, al final, aquell regust d’allò que d’alguna manera no voldries que s’acabés.