El terme Fair Play és un anglicanisme que significa «joc net» i que s’aplica majoritàriament al món de l’esport però, també, en multitud d’ordres de la vida. És un concepte que busca el comportament correcte davant l’oponent, contrincant o rival; és senzill i pregonat per arreu, tot i que probablement tan pregonat com poc practicat.
Confesso que amb el temps m’he anat allunyant una mica de la informació esportiva en general, donar un cop d’ull als resultats dels grans equips i poca cosa més.
Ara bé, recentment i amb motiu de la final de la Supercopa d’Espanya femenina de futbol, cal dir que la reacció de les jugadores del FC Barcelona envers una de les rivals, Virginia Torrecilla del Atlético de Madrid, «mantejant-la», perquè havia superat amb èxit un tumor cerebral, abans de celebrar la victòria, és, sense cap gènere de dubtes, d’aquelles actituds que acaben reconciliant-nos amb l’esport d’alta competició.
Probablement, aquesta barreja d’esport d’alta competició i la humanitat demostrada per sobre del terreny de joc, sigui el camí per entendre l’esport com un tot molt més enllà dels grans contractes, grans campanyes promocionals o milers de milions que acaben sobrevolant competicions, equips i un llarg etcètera d’elements que són les antípodes del que abans s’anomenava, «esperit esportiu».
L’esport d’alta competició ha anat convertint-se en una amalgama d’interessos essencialment econòmics –o com a mínim aquesta és la meva impressió– deixant de banda altres elements que ben segur els fan grans. Recordo Andrés Iniesta (FC Barcelona) reivindicant i recordant un altre jugador Dani Jarque (RCD Espanyol), en un homenatge per sobre dels partits, equips o resultats.
Parlem de lliçons d’humanitat, simplement, que fan grans els esports i les persones que els practiquen, empatitzant amb el proïsme i fent que siguin recordades molt més enllà d’una activitat o una altra. Exemples com aquests, ens haurien de reconciliar els uns amb els altres.
