Estem encallats. Catalunya ocupa les darreres posicions pel que fa a població amb la pauta completa de vacunació només per davant de Melilla, Ceuta i Balears. Fins i tot, estem per sota de la mitjana estatal. Reconec que sento enveja d’Astúries, Galícia o Extremadura que ens miren des de l’àtic d’aquest rànquing, a més de deu punts per sobre nostre.

L’Alt Empordà sembla que també s’ha acostumat a ocupar les posicions més qüestionables de moltes estadístiques. En aquesta ocasió, ens alcem com una de les comarques amb menys percentatge de població vacunada, gairebé un cinc per cent per sota d’una Catalunya que tampoc està per tirar coets. I això, no és una bona notícia.

Respecto les persones que han decidit no vacunar-se. Hi tinc amics, coneguts i saludats i us puc assegurar, que no comparteixo per res cap de les seves motivacions. Hi ha que se sent immune a tot, d’altres que prefereixen esperar a veure què passa i, també, qui s’apunta a tesis conspiratives dignes d’un capítol d’Expediente X. No ens estem de res!

Mai he qüestionat la seva decisió. Més aviat provo d’explicar per què, des del primer dia, jo vaig tenir clar que sí que em vacunaria. Són algunes de les experiències viscudes que voldria evitar repetir. Recordo el dia en què plorava, confinat al balcó, mentre una companya m’explicava la pèrdua dels seus pares amb pocs dies de diferència. Quan un missatge va encongir el cor de la meva promoció després de conèixer la pèrdua d’un company. O la trucada que m’avisava que una parella d’amics entrava a l’hospital amb un diagnòstic incert deixant els fills malalts a casa...

Per tant, si el proper pas per accelerar el procés és el passaport Covid, també m’hi apunto. Necessitem sortir d’aquest atzucac com més aviat millor. «El nostre món mai ha estat més amenaçat», recordava fa uns dies el secretari general de l’ONU, Antonio Guterres. Passar la pàgina de la pandèmia serà només un petit pas. Darrere, ens queda molta feina.