La poesia de Salvatore Toma es recull en una antologia en català

«Sovint penso en la mort/en la forma com diré adéu a la vida/com tindré la boca en aquell instant/les mans el cos./ Voldria morir em dic/sense saber-ho/a traïció/en un moment/que no m’ho espero./ Però vet aquí que l’alba/aflora novament absurda/i la vida esdevé altre cop/l’incontenible joc». Aquest és un punyent fragment d’un poema de Salvatore Toma (1951-1987) inclòs dins l’antologia poètica Inútil fugir (Pont del Petroli) que el dilluns 25, a dos quarts de set de la tarda, l’escriptora Henar Galán presenta en una conversa amb el traductor de l’obra, Joan Ramon Lladós, a la biblioteca de Figueres.

Inútil fugir és la primera traducció que es fa de l’obra de Toma en qualsevol llengua que no sigui el seu italià original. De fet, va ser un poeta oblidat pels grans editors. El reconeixement de la seva obra va arribar l’any 2000 amb la publicació del llibre Canzoniere della Morte (Giulio Einaudi Editore), recull a cura de Maria Corti. La seva poesia completa ha estat publicada per Musicaos Editore sota el títol Poesie (1970–1983), però sempre en italià. Toma és autor de cinc poemaris creats entre el 1970 i el 1987, any en què va morir quan tenia tan sols trenta-cinc anys. La seva és una mort envoltada de misteri. Com explica Galán, allò que es coneix com «deixar-se morir, quelcom similar a un suïcidi». La causa oficial va ser una cirrosi hepàtica a causa d’un excessiu consum d’alcohol, però el cert és que «ell havia triat el camí d’aniquilar-se». La prova és la seva poesia, plena de força, una projecció del seu món interior. Toma «va viure i escriure acomiadant-se de la vida», d’un món en què «se sentia estrany» i que rebutjava, ja que no entenia el mecanisme ni la finalitat dels humans.

Poeta maleït

Considerat un dels darrers poetes maleïts, per aquesta espera impacient de la mort, com un enamorat, Salvatore Toma ho transmetia rabiosament a l’escriptura. Era, diuen, «un esperit lliure» que «vivia autoexiliat en una casa de camp», al districte de Ciàncole i allà, en l’aïllament de la província, escriu una poesia molt allunyada de la ideologització neoexperimental que es feia a Roma i Milà. Va percebre la innocència, la ingenuïtat màgica i misteriosa dels animals, i una cosa definitiva que els elevava per damunt de l’home: la puresa i la moralitat.