Premi gros a Montilivi (2-1)

No es cansa de repetir Míchel que l’objectiu del Girona aquesta temporada és superar els 51 punts de l’equip de Pablo Machín i convertir-se en el millor de la història. D’ambició no n’hi manca. Gens. Al contrari. Algun aficionat fins i tot es posa nerviós sentint-lo parlar de fites més altes que només la preuada permanència. També és normal. Costa tant salvar-se i és tan valuosa la Primera Divisió que alguns s’hi volen aferrar com sigui sense sentir a parlar de res més. Míchel, en canvi, sempre va un pas per davant de tothom i ho transmet als seus homes. Només així s’explica que el Girona hagi estat capaç de competir de tu a tu al Bernabéu o al Metropolitano sent fidel a una idea i esprement-la al màxim com ahir va tornar a quedar clar contra el Sevilla. L’equip va derrotar el conjunt andalús en un partit que hauria d’haver quedat dat i beneït a favor dels gironins abans del 0-1 de Nianzou (m.13). La manca de punteria no va eclipsar un exercici excel·lent del Girona contra un rival, garrepa i enfangat, que va plantar-se a Montilivi a defensar-se i, a sobre, i ho va fer malament. L’equip va saber-se refer al frustrant 0-1 i va continuar pedalant fins a igualar-lo gràcies a Stuani, qui si no, només començar la represa i capgirar-lo a les acaballes amb una delicatessen de Yangel Herrera, que marcava per segona jornada consecutiva.  

La victòria impulsa el Girona cap a la tranquil·litat i permet l’equip atrapar el rècord de jornades invicte a la màxima categoria per situar-lo, de moment, en set. Una fita més per a l’equip de Míchel que s’enfila als 21 punts. Una xifra que, per a aquells que només pensen en la permanència, suposa tenir mitja feina feta. Evidentment que no hi ha res a celebrar, només faltaria amb l’escarment del 2019, però sí que la línia de l’equip és per a confiar-hi. Encara que al davant hi hagi tot un Sevilla, com ahir, o el Vila-real o el Barça, els dos rivals següents.

Míchel havia reclamat més mala bava a l’àrea rival dissabte passat a Cornellà per tal d’acabar jugades i xutar més a porteria. Els seus jugadors van aprendre d’allò més bé la lliçó i van fer una posada en escena de partit magnífica metrallant el Sevilla només començar. Uns primers minuts fantàstics amb arribades constants dels gironins ajudats per uns quants regals de la defensa del Sevilla van permetre imaginar un guió de partit plàcid. Bounou va haver d’intervenir de seguida a peus d’Stuani, Iván Martín ho va provar de vaselina i Riquelme amb un xut llunyà desviat per poc. En un tres i no res, el Girona hauria pogut liquidar el partit. El setge del Girona era absolut davant un Sevilla que demanava a crits un temps mort. Tot i això, el que va trobar el Sevilla va ser llum enmig de la foscor en forma de domini absolut del Girona. En la primera rematada a porteria dels andalusos del partit, després d’un servei de falta de Rakitic, Nianzou va guanyar la partida a Romeu i, de cap, va obrir el marcador. Increïble però cert. 

El gol va deixar els gironins un xic tocats, però de seguida van rearmar-se per tornar-s’hi a posar. El punt de mira, això sí, continuava desviat. Romeu i Riquelme, en posició franca des de fora l’àrea van xutar fora. Tampoc va tenir sort David López, que va veure com Bounou va tapar molt bé el seu intent, amb poc angle, després d’una falta servida per Aleix Garcia. 

La malastrugança de cara a porteria s’acabaria al cap de pocs segons de començar la segona part. Una jugada tan senzilla com efectiva i que es treballa des de ben petits en futbol va permetre el Girona empatar. El deu, Iván Martín, va obrir a la banda cap a l’extrem, Toni Villa, perquè, després de desfer-se del seu marcador, centrés al punt de penal on, el davanter, Stuani esperava amb la canya a punt. Futbol de tota la vida per celebrar un gran gol. Amb l’empat, el Sevilla va fer un pas endavant i va posar l’ai al cor a Montilivi un parell de cops. Míchel va refrescar l’equip amb- a banda de Bernardo pel lesionat David López- Couto, Herrera i Valery. Els dos darrers van ser els encarregats d’acabar amb la por de rebre el segon. L’escalenc va pispar la cartera a Nianzou i va assistir a Herrera que, amb una cullera de molta qualitat va superar Bono. Res hi podia fer l’artilleria que havia tret Jorge Sampaoli. Els tres punts es quedaven a casa.