La distorsió i l’histrionisme habiten el ric i íntim univers de l’artista Betty Escofet

Fa deu anys, la dissenyadora gràfica i il·lustradora Betty Escofet, aprofitant la jubilació del seu marit, va decidir deixar la seva Barcelona natal per instal·lar-se a Garrigoles. Tot i haver pintat tota la vida, la jubilació, que ara ella també gaudeix, li ha permès dedicar-s’hi amb més intensitat, al mateix temps que el fet de gestionar exposicions seves. Després de participar en l’última edició de Les Muses a l’Escala, aquests dies Betty Escofet exhibeix el seu art a la sala d’exposicions de Torroella de Fluvià. Ho fa fins al 3 de març: els divendres, de 6 a 8 de la tarda, i els caps de setmana, d’11 del matí a 2 de la tarda.

La creadora admet que la pintura, per a ella, «no és un hobby. Pot ser una teràpia o una manera de viure, tinc la necessitat de pintar i això faig». Ara, a més, Betty Escofet se sent del tot lliure en el taller, espontània, no sotmesa a terminis d’entrega ni horaris. No arriba a aquest punt verge. Recorda que va estudiar disseny gràfic –«aleshores tot era treball manual»– i va incloure il·lustració, amplificant la immersió amb nombrosos tallers de dibuix al natural, gravat i altres tècniques. Partint d’aquesta base i amb els anys, l’artista s’ha anat forjant una personalitat pictòrica pròpia, edificant «una obra molt personal, que no deixa indiferent» a qui la contempla, sobretot, a aquell que ho fa in situ i es deixa sorprendre pels grans formats i el profús treball de pinzell, traç i color.

Alguns han titllat l’estil de Betty Escofet de proper a l’expressionisme alemany, però allò que fascina l’artista és la figuració, que ha explorat i treballat, fins ara. «No parteixo de models, tot està en el meu cap; defujo el realisme, no m’interessa», assegura. Així és com neixen aquests seus retrats tan propers, amb cares i figures retallades pels límits del marc, personatges de faccions prominents, fins i tot grotesques, que captiven i sorprenen, al mateix temps, amb mirades que perforen i qüestionen l’espectador. Betty Escofet admet que li agrada «la distorsió, l’histrionisme» que plasma en les seves teles. Una distorsió no només present en la figura humana, sinó també en escenes quotidianes en les quals, tanmateix, sempre hi apareix algun element humà per dotar-la de vida, tot «defugint la natura morta».

A l’exposició que Betty Escofet presenta aquests dies a Torroella de Fluvià, i on l’artista és present per parlar de tu a tu amb els visitants, s’exhibeix una àmplia selecció d’obra. Són prop d’una vintena de peces, la majoria de gran format –cosa que Escofet comença a plantejar-se a causa de les dificultats en el transport– i creada en diferents moments vitals, cosa que permet una millor aproximació a l’evolució de l’artista. També ajuda a constatar que aquesta íntima seducció per l’histrionisme, per un cert món grotesc, ha estat present sempre.

«Emergent, de cara al món»

Tot i que Betty Escofet pinta des de la infantesa, ella es qualifica «d’artista emergent, de cara al món», puntualitza. Perquè casa seva és plena d’obra pròpia que s’ha anat fent un lloc davant d’altres artistes, a poc a poc. Una producció que ara va prenent forma a l’estudi que ha instal·lat dins una cabana que es va fer construir en l’hort familiar.