«En el fons, quan fas un disc intentes retratar el teu pas per la vida»

Els Amics de les Arts és un dels grups més consolidats del panorama musical català. Ferran Piqué n'és el guitarrista i també vocalista. En aquesta entrevista parla del sisè disc del grup, Allà on volia, un viatge en el qual han cercat complicitats d'altres intèrprets com el pianista i compositor Marco Mezquida, la cantant Eva Amaral i la cantant i saxofonista Andrea Motis.

Amb la flamant estrena de l’himne del Bàsquet Girona, en el qual han volgut copsar «el sentiment» de la seva gent, Els Amics de les Arts ja pensen en el concert del 16 de desembre (20 hores) al Teatre El Jardí de Figueres on presenten aquest treball, Allà on volia.

Cada nou disc és una aventura, una incògnita?

És endinsar-te en un lloc inhòspit, però que no fa por, un espai nou que has d’anar descobrint, a veure què hi trobaràs. Saps que tot anirà bé, perquè estàs amb els teus amics, gent de confiança i, en el fons tens l’experiència de tota una carrera de divuit anys junts.

Divuit anys resistint, això té mèrit en uns temps tan volàtils.

Al final el que et manté unit, o almenys a nosaltres, és també l’amistat que hi ha, que sentim, més enllà de la feina i del grup de música. És el fet d’estimar algú més enllà de tot, jo sé que sempre serem amics, passi el que passi, i això fa que puguis seguir amb el projecte. També dialoguem molt per entendre les inquietuds de l’altre, intentar que, en aquest espai, tothom trobi alguna cosa i pugui expressar aquelles inquietuds que té. En el fons, quan fas un disc intentes retratar el teu pas per la vida i que la vida de tots tres hi sigui present.

Allà on volia té alguna cosa de mirar enrere interiorment i sentir-te bé amb el present.

En donar-li voltes al títol, una de les coses que trobàvem, potser pel nostre moment vital, també en les cançons sobretot, era la idea de dir: «Si m’haguessin dit on seria fa vint anys, no ho hauriaendevinat i estic en un lloc diferent del que havia somiat, però no per això és dolent». És acceptar el present i, sovint, penso que el nostre ha superat amb escreix els somnis que teníem en la infantesa. En el fons, el que reflexionen els personatges d’aquestes cançons és acceptar allò que tenen i no buscar unes expectatives molt grans o no lluitar contra uns somnis que, potser, no els haurien fet feliç. Valorar què ets i, en el fons no ho saps, on realment volies estar.

Ha parlat de personatges que semblen habitar les cançons.

Ens dediquem a això, a muntar i desmuntar emocions en tres minuts i escaig. I és un repte, però ens agrada, no ser molt ambigus però tampoc ser molt descriptius. Llavors, moltes vegades retrates personatges o retrates situacions que ja deixen entreveure una mica el què de l’emoció que entenem hi ha al darrere de la música.

En una d’elles manlleven textos de Mercè Rodoreda.

Moltes vegades quan llegeixo vaig amb un paper i un llapis i subratllo coses. Si llegeixes Rodoreda, cada dos per tres diu una frase que semblen màximes, aforismes. En aquest cas, va ser idea de Joan Enric (Barceló) que s’estava llegint un llibre d’ella i ens va dir que allò era una cançó. I va ser així que vam decidir muntar aquesta història de despit d’una persona que no pot superar una relació a través d’aquestes frases. Era fer-li també un homenatge a aquesta escriptora que vam tenir en aquest país i va viure aquells moments tan difícils.

I què funcioni i es sentin a gust.

Sí, però ho vivim molt com un artesà. És una feina d’artesania, a poc a poc, anar treballant i anar trobant coses. La immediatesa a la qual estem acostumats ara no s’adiu gaire amb el treball en si d’un disc. Després es ven i es crema tot molt ràpid i d’aquí a quinze dies hi ha un grup nou i la teva sortida de disc ja no serveix per res, quasi, però això no té res a veure amb el procés de treball, en el nostre cas molt artesà i d’anar polint cares, treballar amb carinyo i amor per la peça.

Gaudir del procés i després dels directes, es genera molta complicitat entre dalt a l’escenari i a baix, a la platea.

Tenim una sort immensa i si ens demanessin com ho hem fet no tindríem explicació, només tenim un gràcies. Hem aconseguit connectar amb el públic, a més un públic molt transversal: amb gent de la nostra edat, com de vint anys o més grans, i pares i fills. No saps per què ha passat, però passa i nosaltres ho gaudim i crec que el públic ho nota. En els concerts hi ha una energia molt xula i de la mateixa manera que deia que hi ha una immediatesa en el món actual també hi ha un individualisme molt creixent i el consum de cultura a escala col·lectiva, com és un concert en directe, és una de les coses més enriquidores que hi ha en aquests temps.

Arriben a Figueres amb el disc força rodat. És necessari, no?

Sí, i veus quines cançons són les que guanyen més en directe i el repertori que fem acaba essent una revisitada dels discos anteriors, els clàssics, i les d’aquest que connecten més amb la gent i permeten contrastos. També alguna nova que hem estrenat fa poc.