Que un fil de Twitter derivi en un estudi que faci aflorar una de les tres úniques dones instrumentistes de cobla orquestra documentades a Catalunya entre 1850 i 1975, posa en evidència el costat positiu de les xarxes. Així ho ha fet l’estudiós de la sardana i la cobla Jaume Nonell, autor d’aquest treball, ara publicat al darrer volum dels Annals de l’Institut d’Estudis Empordanesos, que il·lumina l’existència de l’empordanesa Joana Massalleras Figa (1919-1975), nascuda a Portbou i resident a Figueres del 1935 al 1960, una dona pionera que va lluitar tota la vida per fer-se valer en un camp, el de la música, essencialment masculí.

Parlar avui de Joana Massalleras sembla quasi un miracle, perquè «habitualment a les escoles de música, entre finals del XIX i bona part del XX, de dones n’hi havia tantes o més que d’homes estudiant, però quan havien de fer el pas a la professionalització, el percentatge queia a baix de tot», comenta Jaume Nonell. No va ser el cas de Massalleras que, nascuda en el si d’una nissaga musical, tocava el violí i el piano i cantava lieder i sarsueles i sempre va mantenir viva «aquesta obsessió per ser músic». El seu avi, Lluís Massalleras, era fill de Molins de Rei i veí d’una família molt coneguda de músics, els Civil Castellví. El 1887, es trasllada a Portbou, amb la família, contractat per un particular, aleshores propietari de la companyia de tren, per fer d’organista de la capella que havia edificat, l’actual església del poble. Amb Antònia Sans, tindrien sis fills. «Massalleras va introduir l’esperit i l’ambient musical a Portbou», remarca Nonell. Així, el 1899 funda el cor del Casino España, el Trío Clásico i a l’inici del segle XX, el quintet Massalleras integrat per ell i quatre dels seus fills. Un d’aquests, en Jaume, pare de Joana, qui fomentà en la jove la passió per la música.

Quan el pare mor, el 1935, Joana, que tenia aleshores quinze anys, la seva mare i dos germans, s’instal·len a Figueres on la instrumentista continua formant-se a l’Escola d’Arts i Oficis i integrant-se en l’orquestra i la simfònica del centre. «La guerra, tot ho capgira i Joana s’agafa a cantar sarsuela amb el grup dirigit per Pere Bahí», diu Nonell, qui matisa que es tractava «d’una companyia de teatre aficionada sent ella la cantant amb més estudis musicals». Actuaven a la Sala Edison de Figueres i pels pobles acompanyats d’una orquestra on hi havia Enric Sans i Agapit Torrent. Ho feien sense cobrar, cosa que Joana volia deixar enrere. «Ella volia viure de la música, ser professional com va ser-ho Camil·la Lloret» just en aquell mateix temps, explica l’investigador. És aleshores quan Joana Massalleras s’uneix a la cobla orquestra Pep Ventura tocant el flabiol. Paral·lelament, donarà classes de música –un dels seus alumnes va ser el compositor Jaume Cristau– i participarà en concursos com Golpe de Gong, el 1953.

El casament amb Lluís Grau, cantant aficionat

Joana Massalleras es casa el 1954 amb Lluís Grau, un mecànic soldador de Barcelona que vivia a Figueres, cantant aficionat. Sis anys més tard, s’instal·len a Avinyó, a França, «buscant nous horitzons». Joana marxa al país veí amb tot de cartes de recomanació, entre aquestes, una del seu mestre Josep Passolas que la família encara conserva. La passió per la música es manté ferma. De fet, amb el seu marit crearan un duet que actuarà a restaurants, hotels i sales de festa. La mort prematura de Joana, als cinquanta-sis anys, trenca definitivament aquest somni.

L’investigador admet que resseguir la trajectòria de Joana Massalleras ha estat complicat. Sempre ho és en el cas d’instrumentistes que no han estat compositors i no han deixat obra. Això s’agreuja en les dones, «no tenen bibliografia prèvia i cal anar a les fonts primàries». En el cas de Joana, Nonell va aconseguir localitzar la família, concretament un dels fills, Jaume Grau, nascut a Figueres, però que viu a Molins de Rei. L’investigador admet que aquesta trobada ha estat vital a l’hora d’obtenir «suport documental, vivències i records». Després ha calgut una recerca intensa a arxius i hemeroteques «per acabar relligant el trencaclosques».

Jaume Nonell reconeix que la Segona República va propiciar una certa obertura que les dones instrumentistes, com la Joana, van aprofitar per iniciar-se. La recerca que està duent a terme així ho corrobora. En aquest sentit, dins el camp de la cobla, fa poc ha aprofundit en la figura de Blanca Nadal, filla d’Arbúcies tot i que nascuda a Perpinyà, i ara està concloent un altre article sobre Genoveva Riba d’Agramunt i formada entre Olesa, Terrassa i Barcelona. També ha abordat altres dones instrumentistes, en aquest cas, però, en orquestres de clàssic –«feu absolutament masculí»– i de ball com Marina Genís de Palafrugell, les germanes Monné d’Olesa, que tocaven saxo i piano; Maria Altimires de Manresa, i Dolors Garrido, violinista, de Conca que va fer carrera a Tortosa i el 1900 presenta la seva pròpia orquestra de ball, «al revés del món», detalla Nonell. També va ser el cas de la figuerenca Camil·la Lloret, de la qual fa poc es va presentar un treball signat per Anna Costal i Joan Gay, que sobreviu gràcies a la pedagogia. I és que amb la guerra, la postguerra i el règim franquista la llibertat s’acaba per a elles. «En sobreviuen de comptades». Un llegat que encara es manté, si tenim en compte les xifres actuals: a les sis cobles orquestres gironines en actiu només trobem una única dona instrumentista no vocalista, Mar Vilar. A més, un treball de Marta Cortés, centrat en disset cobles gironines durant la temporada 2017-18, estimava que les dones representaven un 12 per cent.