Camil·la Lloret, pionera de la pedagogia musical a Figueres

«Camil·la Lloret (1903-1998) era una dona amb empenta, una professional immensa que estimava la música i als seus deixebles, tot i que era molt estricta; extremadament generosa amb tothom, va nodrir de músics totes les orquestres d’aquella època». Qui així recorda a una de les pianistes i professores de música més singulars i pioneres del segle XX a Figueres, és la seva deixeble i, més tard, amiga i professora, tant al Casino Menestral com als Arts i Oficis, Margarita Mas. Coincidint amb els cent vint anys del seu naixement, la biblioteca de Figueres li dedica una mostra amb materials i documents rescatats per Mas i cedits a l’Arxiu Municipal de Figueres i l’Arxiu Comarcal de l'Alt Empordà, i organitza una conferència, aquest dimarts a dos quarts de set de la tarda, amb els musicòlegs Anna Costal i Joan Gay. Ambdós han aprofundit en la seva figura des de la perspectiva de gènere, dedicant-li un capítol al llibre Silenciades. Dones artistes sota el franquisme que indaga en aspectes inèdits, dels quals ella, dona d’esquerres, mai no parlava, com la guerra civil, que va ser represaliada i el seu pas per la presó.

La senyora Camil·la, tal com se la coneixia, era una institució a Figueres i encara molts són els que recorden el seu poderós carisma. En el cas de Margarita Mas, ella la va conèixer en un moment àlgid, encara al Casino, i també la va veure superar-se i renéixer als Arts i Oficis on el 1976, amb setanta-tres anys, va ser capaç d’impulsar, de nou, un orfeó, les majorets, una banda, un esbart i, a més, una cobla, els Vailets. «Tenia una força extraordinària, era una lluitadora nata. Per mi, ella va suposar un enriquiment personal, vaig veure que era una dona amb empenta i personalitat pròpia». Mas afegeix que, a més, amb el seu marit, Pere (Pièrre) Gironell, «un home peculiar, aquarel·lista i un dels perruquers més importants de Figueres» format a París, mai no es van trepitjar professionalment.

La coneixença de Xavier Cugat i les orquestres on va tocar

El pare de Camil·la Lloret, Agustí Lloret Marquès, era flautista. Junt amb la mare, Aurora Altafulla Gelats, van anar a viure a la Bisbal on Camil·la coneixeria un jove Xavier Cugat, que aleshores tocava el violí clàssic. Quan va marxar a Alemanya i, més tard, als Estats Units, ella no el va seguir. Només tenia divuit anys i ella «era el suport (econòmic) de la família». Dins la seva trajectòria com a intèrpret, en un moment en què la presència de dones en cobles i orquestres era molt minoritària, destaca el pas per les orquestres Panamá, The King Jazz, essent l’única dona, la Mendoza, Río (Antiga Pep), entre altres. De fet, entre 1946 i 1968 va ser pianista de tres orquestres de ball. Mai no va compondre i això, diu la coordinadora de la secció musical de la biblioteca, Núria Bassagañas, li ha passat factura a l’hora de reivindicar-la, «tot i que si ho podem fer és gràcies a Mas qui no només ha pogut testimoniar com era ella, en primera persona, sinó que ha fet tota la tasca de portar els materials als arxius per conservar-los i parlar-ne, des de l’amistat i la fidelitat». Bassagañas afegeix que la sensibilitat de les arxiveres que han rebut els materials ha ajudat, ara sumat a la de les bibliotecàries i a les investigadores com Anna Costal. Tot plegat, ha generat una recerca i «una història no planejada de sororitat».

A l’exposició, coordinada per Núria Bassagañas i que mostra la senyora Camil·la «com una dona de cultura», a part de reproduccions de fotografies de la infantesa, joventut i maduresa, destaca un bust de Pau Casals que Lloret tenia a l’entrada de casa. També programes de mà que la presenten com una nena prodigi que va debutar amb set anys i dirigint orquestres. Com a curiositat, fil i agulla, detall que rememora el costum que tenia Lloret de fer ganxet mentre donava classes «per no perdre la paciència i tenir les mans ocupades».

Núria Bassagañas admet que, per a Camil·la Lloret, la música era quelcom «elevat». Exigia molt als alumnes i, malgrat que això la feia passar per una mestra poc amable, si algun «prometia», ella s’hi bolcava, fins i tot donant-li classes de franc, «amb la condició que no ho deixés». Que molts li reconeixien el mestratge ho evidencia l’àlbum de fotografies que s’exposa amb imatges que els alumnes li enviaven dedicades. Des que s’exposa, ja s’ha pogut reconèixer una de les deixebles. «És el fil que acabes estirant per acabar de documentar facetes encara per descobrir d’ella», admet Bassagañas qui, al seu parer, va ser una dona conscient de viure en un món en què ser dona no era fàcil, liderar homes menys i, per això, en un moment donat –després de passar per la presó– decideix tenir un perfil baix», tot i que sense frenar la seva entrega absoluta a la música.