Jaume Nonell basteix la biografia oficial de Pep Ventura allunyant-la del mite

La lectura de la tesi doctoral de la musicòloga Anna Costal, dedicada a les sardanes de Pep Ventura, posteriorment publicada en un format més reduït el 2018, va despertar l’interès de l’investigador Jaume Nonell en la vida del personatge. Amb la voluntat de saber-ne més i després de dedicar un article a la seva mort i enterrament el 2017 amb motiu de Figueres Capital de la Sardana, Nonell va emprendre la seva pròpia recerca. Ha estat una carrera de fons resseguint al llarg de tres anys moltes línies d’investigació que no arribaven enlloc, però també obrint nous camins amb informació mai explorada per acabar bastint la biografia Pep Ventura. Del mite a la realitat (Editorial Gavarres) que es presenta aquest divendres, a les 7 de la tarda, als Caputxins de Figueres. A l’acte no faltarà el so de quatre tenores –Jordi Molina, Anna Costal, M. Antònia Pujol i Oriol Martínez– interpretant cinc peces del compositor.

«Històricament, la biografia de Pep Ventura ha estat molt maltractada, tant que no ha estat tractada. Era un greuge. I és que alguns només es dedicaren a copiar, alguns malament, i afegir allò que ni van dir els anteriors», confirma Nonell qui ara ha volgut «posar els punts sobre les is». El primer pas va ser repassar totes les biografies publicades. D’aquest exercici va arribar a la conclusió que totes tenien com a punt de partida el treball de Pere Coromines, editat pel seu fill, el filòleg Joan Coromines, el 1928. Aquesta biografia, que fins ara no s’havia tornat a revisar, «té mancança de dades» i, a més, el mateix Coromines ja va advertir que, davant aquestes limitacions, optaria per escriure «una vida novel·lada». Això el porta a «crear una biografia mitificada», la que ha prevalgut fins avui, «un mite basat en res, en breus cites, però era el que interessava». Jaume Nonell justifica tant a Coromines com, abans d’ell, aquells que van escriure sobre el músic com Josep Pella i Forgas, el 1883, a Historia del Ampurdán, i Josep Pous i Pagès, el 1906, a la contraportada de l’edició per a piano del Per tu ploro. «No van trobar res, però cal entendre que les facilitats de l’època no eren les mateixes que ara», comenta l’estudiós qui posa per exemple com Coromines va delegar al rector de Roses la recerca en el llibre de matrimonis i bateigs de la parròquia. Al rector, però, li passaren per alt dades tan importants com la partida de defunció de l’avi de Ventura i això generà tot d’especulacions com que el músic va acabar vivint amb l’avi i era aquest qui el duia a escola, «quan realment l’avi ja era mort». Allò que lamenta Nonell és que si els seus predecessors ho haguessin fet bé, haurien arribat a consultar l’Arxiu Parroquial de Figueres. Ara cosa impossible perquè aquest es va cremar durant la guerra civil.

Furgar en el passat del músic no ha estat fàcil. A Nonell, li ha calgut paciència, perseverança i aquella intuïció que li feia creure que alguna cosa trobaria. També col·laboradors generosos i d’alçada com Montserrat Mauné, presidenta del Foment de la Sardana Pep Ventura, que ha bussejat en la documentació preservada a l’Arxiu Comarcal i l’Arxiu Municipal de Figueres. A aquests fons, cal afegir-ne uns quants més: l’Arxiu de la Parròquia de Manlleu, els arxius militars de Barcelona, la biblioteca de Catalunya i els fons Coromines, entre molts altres. «A poc a poc va sortint material que conforma un enorme trencaclosques de peces» i el repte era veure «quin era l’encaix entre elles». Entre la documentació inèdita recollida, destaca la primera cita sobre Pep Ventura, que apareix en un document notarial del 1842. També còpies de les partides de naixements i defuncions dels pares localitzades dins l’expedient de quintes del seu fill per anar a l’exèrcit.

La biografia de Nonell, estructurada en cinc capítols i amb un pròleg d’Anna Costal, ajuda a eliminar ombres de la seva vida. «Sempre s’havia dit que Pep Ventura va aprendre de sastre amb el seu sogre, Joan Llandrich. Després es va dir que Llandrich era cadiraire i no sastre, i que no era músic. Doncs, no, Pep Ventura sí que va ser aprenent de sastre, ropero, un sastre que no prenia mides, però no ho va ser amb el seu sogre, perquè aquest no figura de sastre enlloc». Segons afermen els documents, «Llandrich va ser cadiraire només de jove, militar i músic, però poc temps». Allò que també ha sorprès Nonell és que Ventura «comença a ser important el 1855», quan ja tenia trenta-vuit anys. Fins aquell moment, «era només un músic de Figueres».

Nonell admet que encara resten buits, però no desisteix que algun dia s’avanci. L’espina que li resta clavada, però, és no haver trobat l’any i on es van casar els pares de Pep Ventura, un fet també embolcallat de certs aires de mite.