L’artista Jordi Mitjà inaugura la primera escultura pública a la seva ciutat, Figueres

La peça, concebuda com un zigurat invertit desmuntable i transportable, ha estat donada per la família Padrosa i s’ha instal·lat aquest dijous a la plaça Ernest Lluch

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Jordi Mitjà (Figueres, 1970) és un dels artistes empordanesos amb més projecció actual. Malgrat tot, no disposava de cap obra pública a la seva ciutat. Fins ara, quan el mecenatge i la donació de la família Padrosa, amb motiu de la celebració del centenari de l’empresa, ho farà possible. L’escultura, batejada com Ànima, és un zigurat que va creixent en el sentit invers i que busca no oblidar, diu Mitjà, «el lloc d’on venim». L’obra s'ha inaugurat aquest dijous al matí a la plaça Ernest Lluch, un espai quasi simbòlic, ja que al carrer dels Fossos es va ubicar la primera seu de l’empresa, on just ara s’alça el Museu de la Tècnica de l’Empordà, i també era per on Mitjà passava quan anava a estudi a La Salle.

Ànima, mot que ens remet a la part fonamental d’una estructura, ha nascut com un encàrrec, un mecenatge poc habitual en aquests temps, que Jordi Mitjà lloa, més tenint en compte que involucra, com altres actes del centenari, a creadors del territori. A l’hora d’entomar la proposta, però, l’artista no amaga «el vertigen que li provocava». Per encaminar les passes es va decidir a fer una visita a la seu. Allà va sorgir la idea de fer «una escultura que es pogués muntar i desmuntar, també ser transportada», cosa que l’apropa a la logística, sector del qual són especialistes Transports Padrosa. El resultat: una obra feta amb ferro, planxes d’acer, molt geomètrica, que va creixent de baix cap amunt, sustentada per la base, alhora que debilitada pels traus i forats que incorpora, però que generen un joc d’ombres i llums. Aquest tret transmet la idea de «com la feblesa i la fortalesa de les coses es toquen, com l’èxit i el fracàs», cosa que es pot aplicar a una persona, família o empresa. Jordi Mitjà diu haver-se sentit «molt a gust» amb aquest treball i la complicitat que ha generat. Agraeix el mestratge del seu germà Lluís Mitjà, de Xavi Torrent, Joan Caritg i Manel Gràvalos. Tots han aportat els seus coneixements per esclarir-li el camí.

L'art de «tergiversar les lògiques de les coses»

Cal dir que inicialment l’escultura no tenia ubicació, i així Mitjà la va concebre sense saber on s’instal·laria: «De manera conceptual, abans, els escultors les pensaven perquè fossin per tota la vida i com més ancorades millor. En el meu cas, jo l’he pensada per ser desmuntada, cosa que pot permetre a la ciutat fer-ne cessió temporal a algun museu». D’alguna manera, afegeix Mitjà, «és una aclucada d’ull, com faig sovint, a tergiversar les lògiques de les coses». L’artista no amaga que Ànima és un dels projectes «més complicats» que ha fet mai: «És molt senzilla, però complexa a escala constructiva i d’elaboració». A més, l’escultura, bicromatada amb un final daurat, inclou uns reblons que recorden les estructures metàl·liques de finals del segle XIX, estil Eiffel, i que, tanmateix, l’embelleixen.