"Quan algú estimat et deixa, es desencadena un enigma profund"

Ferran Garcia (Taradell, 1971) va viure un 2022 molt intens amb la novel·la Guilleries (Males Herbes) que ja ha arribat a la sisena edició. Ara, l'autor recupera certa normalitat. Torna a llegir i es deixa seduir pel paisatge que l'acull per traslladar-hi quelcom que, d'entrada, semblaria aliè. "Hi ha un material narratiu potentíssim a l'entorn i les històries em criden", confessa admirat.

Quan fem aquesta entrevista, Ferran Garcia m'explica que, quan va rebre la trucada que li anunciava que era el guanyador del vintè premi de narrativa Maria Àngels Anglada amb Guilleries, passava just per davant de la casa de l’escriptora a Vic. "Sembla que els déus facin els seus jocs", va pensar meravellat amb tal joiosa casualitat que, a més, permet mantenir ben viva aquesta connexió Vic-Figueres.

S'ha dit que Guilleries és un "western crepuscular". Un western al Taradell de finals del segle XIX?

No és una qüestió de màrqueting, és així. Tenia clar que volia fer una història passada pel filtre del gènere western, però adaptada al nostre context. M’agrada el western, però tampoc el més clàssic, el més tardà, més complex i l’atmosfera que respira. Hi ha elements com la redempció, la relació amb els animals, els paisatges. Jo tenia una història, però no sabia per on tirar i en veure que per aquí encaixava molt bé, vaig decidir provar-ho. Volia que respirés aquest aire de western, d’un món que s’acaba.

Tota la història succeeix a les Guilleries.

La vaig situar en aquest context perquè fos més o menys versemblant, però hi havia centenars de partides d’homes a cavalls amb pistoles anant pels boscos de les Guilleries, amagats. Hi havia masos, la gent anava d’un costat a un altre, tot era allà. Anaven amb barrets i pistoles. Hi havia violència, mort. Era un ambient quotidià, que és molt western, en el sentit de territori inexplorat, on la civilització no ha arribat o ha marxat perquè hi ha un conflicte. Se suspenen les lleis humanes i poden passar moltes coses.

La història la narra en Boi, un infant, des del seu present i mirant el passat recent quan ha hagut de fugir d’uns pistolers que circulen per la Plana. A en Boi se li plantegen tot d’enigmes lligats a la família que, a poc a poc, es desvelen a mesura que la tensió va in crescendo.

És una mena de procés de creixement personal del món infantil on tot està allà. Passes de veure-ho, però no ets molt conscient, a ser-ne profundament, gairebé metafísicament. Comences a entendre el dolor, la teva història, l’amor, el paisatge, el sexe, la mort... estaven allà, però no ho veies amb aquells ulls. També tenia clar els flashbacks, perquè encaixava en la història. Molts d’aquests westerns tardans juguen amb el metratge. És una novel·la d’aventures on li passen coses.

I hi ha un secret que Boi ignora. A les seves anteriors novel·les, Blasfèmia i Recorda que moriràs també passava.

Amb el temps m’he adonat que la majoria dels meus protagonistes són nens o adolescents, orfes o que han perdut la família, estan sols o els han rebutjat. És una obsessió que tinc, això és evident. I també hi ha aquest enigma, alguna cosa que descobreixen que té a veure amb temes familiars profunds i que, un cop s’engega, els porta a una aventura, a descobrir qui són i què ha passat. Quan algú estimat et deixa, t’abandona i no ho hauria d’haver fet, es desencadena una mena d’enigma profund dins teu. I quan n’ets conscient, apareixen sentiments com la culpa i vas buscant.

En aquest cas és un secret que les dones amaguen a expenses de saber-se en perill.

La dona com a preservador d’una sèrie de dolors que, per protegir altres éssers estimats, a diferència dels homes, es fan mal, s’abonyeguen, es fereixen, en una ànima protectora i amb una mena de saviesa molt profunda. Mentre que els altres són molt més plans. Aquí hi ha una connexió amb la terra, la saviesa, la concepció més profunda de la vida i de protecció cap a allò que és important.

La mort violenta, que commociona, hi és molt present.

La violència és una altra obsessió. I no perquè jo sigui violent, que gens, si veig sang em marejo. Però m’interessa. Quan veig dolor, foscor, violència, no m’agrada gens, ens allunyem perquè no és humà, però sí que ho és. Tot això que rebutgem, m’interessa mirar-ho perquè crec que hi ha alguna cosa important. Ho faig estil autòpsia per entendre racons de l’ànima humana. Aquí n’hi ha força perquè la història ho porta. He intentat que no sigui una violència gratuïta, no recrear-m’hi. Són molt crues, no hi ha lirisme.

És l’exploració del mal i com el mal genera mal. I, per altra part, la innocència del nen que cada cop ho és menys.

No hi ha una reflexió filosòfica prèvia. El món és violent i hi ha moltes capes de violència, vivim en violència constant i ningú se n’escapa. Tots som més o menys innocents. En el cas del nen, la violència ja hi era, però no l’afectava de manera prou conscient. A mesura que va fent aquest viatge iniciàtic, sí que se’n va adonant, el fereix la violència, la seva com la de la gent i la seva part més tenebrosa, que sempre hi és, però de la qual pots mantenir-te al marge. Quan t’esquitxa no te’n pots escapar i quan hi entres no hi ha altre remei que gestionar-la i patir-la.

A en Boi l’acompanya Joan Tur, un personatge ambivalent en aquesta història: immers en la violència, també el vol protegir.

És molt paradigmàtic d’aquesta dualitat. No tenim emocions pures, és una tensió de contraris constant. En ell és molt evident. És un personatge misteriós, un bandoler que no saps molt bé si forma part dels bons o els dolents.

En Joan Tur va pronunciant sentències que duu dins un sarró, lliçons de vida que el nen fixa.

És com un mentor. Aquests viatges iniciàtics normalment no es fan sols, sinó amb algú altre especial. I aquest és ell. I de la seva mà, en Boi descobreix la vida o de què va la història. A la vegada, ell també fa un viatge perquè té un dolor antic, vol redimir-se, eximir-se del que ha viscut i troba en aquest nano la manera de fer-ho. Fa un viatge diferent, potser de tornada, i és a través de l’amor i la generositat cap a ell com expia els seus pecats. És una dansa entre ells dos.

El sexe, l’erotisme també apareix i d’una manera molt palpable.

Passa com amb la violència, que moltes vegades no sabem com gestionar-ho o mostrar-ho. Ho fas i si l’acompanyes d’un contrast, de cop agafa volum: aquesta bellesa a través de l’amor, el sexe i els cossos que s’estimen, si hi ha alguna cosa molt bruta al costat...