«Volíem fer un disc eclèctic, buscàvem la diferència»

Després de quatre anys sense treure disc, el grup empordanès Cala Vento torna aquest divendres amb Casa Linda, un viatge musical trepidant a través de diversitat d'estils i, com ja és marca de la casa, del tot incoformista. Després d’editar Balanceo el 2019 amb un segell propi, Montgrí, Cala Vento repeteix experiència amb Casa Linda i ho fa «amb més coneixement de causa i ganes de provar coses noves i idees diferents». «Cada disc el veiem com una oportunitat», confirmen el figuerenc Aleix Turon i el torroellenc Joan Delgado.

Quins avantatges té fer un disc amb un segell propi?

Encara que es pugui considerar més empresarial, nosaltres també ho vivim d’una manera artística.

Nou disc i nova gira.

Al final els músics, avui, no venem molts discos i la nostra manera de subsistir i poder continuar dedicant temps a això és fent concerts. A part que és el que més ens agrada, potser, de la nostra feina i on més realitzats ens sentim: estar amb la gent, poder compartir les cançons que hem treballat tants mesos. El grup el vam fer per això.

No funcionen les plataformes?

No, això és una nova realitat que no està encaixant tan bé com hauria d’encaixar. D’alguna manera estan bé, perquè va suposar el final de la pirateria i almenys reps alguna cosa, hi ha cert retorn, però està molt descompensat. En cap moment, tot el que generava la venda de discos, abans de la pirateria, s’ha recuperat ara ni es genera amb les plataformes digitals. Ni els artistes grans. No és que ells s’ho quedin tot, sinó que ho fan les plataformes.

Una situació que no casa amb el consum actual de música.

És cert, que és molt alt. Hi ha altres empreses –Sony, Warner i Universal– que tenen el 90 per cent del catàleg mundial i són les que ho han de lluitar i segur que tenen bons acords amb les plataformes. La resta, que estem fora d’això, som els que no tenim ni vot ni veu i ens busquem la vida per altres costats. Ens editem els propis discos, els venem al nostre públic, ens organitzem els concerts sense intermediaris.

Amb el conseqüent desgast.

És clar, és el triple feina.

Balanceo va aparèixer el 2019 i, tres anys després de l’aturada, surt Casa Linda. Aquest gran parèntesi es percep en el disc?

La pandèmia ens va obligar a parar i això ha fet que estem quatre anys sense treure disc. El que es percep és que la gent en té moltes ganes i nosaltres no n’érem conscients del tot fins que vam adonar-nos del temps. Que estiguin tan expectants ens motiva molt i notem molt més aquesta sensació que amb l’anterior.

Aquest parèntesi el van aprofitar per fer molts concert, però, imagino, també per treballar aquests temes nous.

Ho hem anat fent en paral·lel. De seguida vam fer concerts, ja el juliol. Va haver-hi la parada obligatòria, però l’activitat es va reprendre ràpidament, però molt marcada i sense saber cap on estàvem anant. Ens vam sentir perduts de no poder planificar a curt o mitjà termini perquè ningú tenia la certesa de res. Vam començar a treballar el dia a dia, que també ens va anar bé perquè veus les coses des d’una altra òptica en una feina en què habitualment planifiques molt, a un any vista, com ara, que tenim concerts tancats ja pel 2024. Tot és més previsible.

La gent està expectant. A l’hora de crear també ho han viscut d’aquesta manera?

Com a músic, no treus tants discos a la vida, és una cosa que fas molt puntualment perquè són recursos, és molt de temps, un procés molt llarg. Òbviament que vols fer cançons per tu i passar-t’ho molt bé creant, però sempre hi ha una finalitat d’ensenyar-ho.

«La nostra generació no som culpables d'haver creat una sèrie de tic del sistema, som víctimes»

Quina motivació ha empès Casa Linda? Té un fil conductor?

No és un disc radicalment conceptual, són cançons que s’han anat fent una rere l’altra i sense pensar on anàvem per la situació de poques certeses. Vam anar fent amb la voluntat de fer un disc diferent i coses noves, que ens estimulessin. I quan ja pren forma, penses, de què estem parlant. Fas l’exercici a la inversa, intentar entendre tota la música que has fet d’on surt. És un procés que ens costa molt, com posar-li el llaç. I el títol, Casa Linda, vam pensar que representava molt bé el concepte de recolliment, de refugi, que és el que hem fet nosaltres i molta altra gent els últims anys. Tampoc havíem posat mai el nom d’una cançó a un disc.

Alguns temes ens parlen d’aspirar a viure diferent.

Això és molt propi de Cala Vento. És una mica un inconformisme, de dir: hi ha coses que estem fent per inèrcia i que ens podríem replantejar. No cal ser molt radicals, però sí que cal trobar una mica de pau en coses que tenim la sensació que no estan funcionant del tot bé. No tenim la solució (riuen), però el disc vol acompanyar aquesta sensació, que pot ser col·lectiva, d’estar una mica compungits per una sèrie de tics d’un sistema que la nostra generació no som culpables d’haver creat, sinó que som víctimes, però que també, en el nostre dia a dia, se’ns culpabilitza pel que fem. Et bolquen unes responsabilitats que no hem triat.

Es detecten molts contrastos, és com beure de molts sons, estils.

Volíem fer un disc eclèctic, que hi hagués una mica de tot. Buscàvem la diferència, sorprendre’ns a nosaltres mateixos per no avorrir-nos. Que qui l’escolti de principi a final, passi per diferents estats, com una pel·lícula, amb moments de tranquil·litat, de ràbia, d’energia.

Han cercat la complicitat d’uns quants amics.

Hi ha Eva Amaral i Juan Aguirre dels Amaral amb una cançó que ja vam gravar fa un temps (Teletecho) però que la volíem incorporar al disc perquè ens va agradar molt com va quedar. També hi ha en Gorka Urbizu, el cantant, compositor i ànima de la banda Berri Txarrak, a qui vam conèixer a la gira anterior, en un concert a Pamplona que ens va venir a veure, ens vam entendre molt, vèiem la música d’una mateixa manera i, per aquesta cançó (Passar pantalla) vam pensar a dir-li a ell perquè no teníem clar com volíem la melodia. Li vam demanar ajuda i nosaltres súper encantats. Per acabar hi ha Gospelians de Girona amb Mas que satisfechos, que és una mica la continuació del concert que vam fer a Girona.

Porten més de quatre cents concerts fets des del 2015 per tota la península i Llatinoamèrica. Tot el que deuen viure no té preu.

A vegades al tornar a casa ens adonem com d’especial és el que fem. Ets a l’estudi i, a vegades, és difícil tenir la perspectiva tot i que intentem tenir-la. Hem anat a Mèxic molts cops, més dels que hem estat a molts punts de Catalunya. Però és que ha estat una aposta nostra, ens venia de gust. De la mateixa manera que, al principi, vam anar a Galícia, que està molt i molt lluny amb furgoneta, igual que anar a Mèxic amb avió. Vam invertir temps i esforç, però de mica en mica anava venint més gent. Ara també passa a Mèxic. El desplegament de recursos és una mica més elevat, però ens ho hem anat muntant i, de mica en mica, anem fent passets.

I porten un trosset de l’Empordà a aquelles terres.

És molt bo quan a la cançó Abril, el públic mexicà canta Un sitio como el Ampurdá. Fins i tot hi ha un cover d’Abril fet per noi mexicà que es disculpava per com pronunciava la paraula Empordà.