Quan la primavera del 2018 l’intel·lectual i cineasta Jordi Vidal va enviar el guió del film Nous dansons sur un volcan a la musicòloga Anna Costal, aquesta es va quedar molt sorpresa. El guió prenia com a base una lectura molt personal del seu treball de tesi doctoral dedicat al paper revolucionari de les sardanes a l’Empordà i de Pep Ventura. El film, on Costal es converteix en la conductora de l’acció, es va preestrenar fa uns dies al festival Recontres d’Argelès sur Mer i aquest dissabte es presenta al Festival de Cinema de Girona.

Ja fa dotze anys que la musicòloga va comissariar una exposició sobre el tema al Museu de l’Empordà de Figueres. Ara, aquest film es converteix en la segona part. «El guió se centra en un moment molt concret de la història de les sardanes, en època del Sexenni Revolucionari i final de Pep Ventura en què els republicans federals agafen la sardana com a símbol de llibertat», diu Costal.

El film dirigit per Jordi Vidal, net d’exiliat republicà català –un anarcosindicalista afiliat a la CNT– i que es defineix com antinacionalista, no segueix l’estructura habitual del documental sinó que «és totalment subjectiu i parcial». Costal comenta que «és la seva visió de com un ball del segle XIX pot tenir paral·lelismes en la guerra civil i en el món que va ser traslladat a la seva família que estimava molt Catalunya». «Vidal mai va entendre que al seu avi li agradés tant la sardana», afegeix. El cineasta ha introduït la seva visió de l’actual Barcelona i Perpinyà, on viu, i adverteix que «si els col·lectius s’uneixen, com han fet els darrers anys, els polítics haurien de tremolar una mica perquè viuen sobre aquest volcà».

Una part del film, produït per François Boutonnet, enamorat de les tradicions catalanes, ha estat rodat al Teatre de Figueres on apareix Costal tocant la tenora i dialogant amb el gegantó de Pep Ventura. En altres escenes apareixen altres persones, entre elles el músic Carles Belda i Jaume Ayats, qui fou director del Museu de la Música. «Ha estat una experiència diferent i la màgia ha estat com dialoga la musicologia amb un producte artístic», diu Costal qui creu que «el món sardanista viu una efervescència molt forta i té una salut de ferro».