Anna Costal: 'Al convertir Pep Ventura en un mite, es va bastir una literatura falsa'

Per què dedica la seva tesi doctoral a Pep Ventura?

Feia els cursos de doctorat i Jaume Ayats em proposà que, en tocar jo la tenora, estudiés Pep Ventura. Ell feia un llibre, que ha esdevingut referent, Córrer la sardana, balls, joves i conflictes. Li vaig dedicar la tesina el 2008 i el 2014 vaig defensar la tesi.

Com és que ningú l´havia tractat?

Pep Ventura és un mite nacional. Això és una sort per als figuerencs perquè podia haver quedat en l´oblit. En convertir-se en un mite, però, es basteix una literatura sobre ell, sobre vida i obra, falsa.

Per què es va fer això?

Perquè calia bastir un corpus de mites que fonamentessin la cultura catalana i la construcció de la nació catalana sense estat. Jo he deconstruit el mite i ensenyat què hi havia en el segle XIX.

Com s´ho va plantejar?

No soc historiadora, soc musicòloga. Per això, a l´emprendre la tesi vaig partir de l´estudi de les partitures. La meva sorpresa va ser que les partitures que es conserven només són les dels últims quinze anys de la seva vida. És a dir, del 1858-60 fins que mor, i continua una mica més el seu fill Benet, que ha quedat oblidadíssim i que té un fotimer de sardanes molt boniques amb variacions. Dir també que no va datar cap sardana. He hagut de fer-ho indirectament per títols d´òpera, sarsuela, himnes republicans per situar-les cronològicament.

Què queda d´abans del 1858?

El Teatre on Pep Ventura tocava es va cremar. Els padrons i els censos són molt parcials perquè, amb les guerres, també es van cremar.

Vostè ha dit que vol estudiar el Pep Ventura de jove i de nen.

Sí, sí. De fet, a finals de gener sortirà un llibre que serà la transformació de la tesi en un llibre acadèmic en el fons, però no en la forma. Així tancaré l´estudi que he anat fent aquests últims anys sobre ell i començaré la segona part estudiant no només Ventura si no també tots els músics i orquestres que hi va haver en aquest territori des dels anys 50 enrere.

És una època fascinant.

És l´època amb la qual podrem respondre cóm es va transformar la sardana perquè no s´han trobat partitures d´abans. Potser les descobrirem en un bagul de no sé on o potser trobarem documentació. No puc respondre cap de les grans preguntes amb el que es conserva de Pep Ventura. Senzillament que era un gran músic.

Com era la seva Figueres?

Era una ciutat menestral que s´estava reurbanitzant. És increïble que amb pocs anys es construeix la Rambla, es fa el passeig Nou i la ciutat medieval es comença a expandir en una zona urbana amb places per a mercats. Ho fa com totes les grans ciutats europees o Barcelona mateix. Figueres segueix, a molt petita escala, aquell desenvolupament.

I què passa en aquelles ciutats europees?

Doncs, que hi ha música en viu, les grans bandes, els balls, és un fenomen molt romàntic. És fascinant perquè pots comparar-ho amb l´estranger.

De Ventura és tot inventat?

Sí. Dins la seva vida hi ha qüestions històriques generals que no han interessat gens, com per exemple que el seu avi, que va morir a la Guerra Gran d´una ferida a la cama, i el seu pare eren militars. No interessava vincular una figura nacional i simbòlica de país amb la música militar, quan si estudies el segle XIX veus claríssim que va lligat a les bandes.

Potser va estudiar música amb les bandes del castell.

He trobat tots els seus col·legues però a ell no. La hipòtesi és que va estudiar en una altra banda o que els documents s´han extraviat. Per estudiar amb els militars no necessàriament ho havies de ser, però és una nova manera d´estudiar de forma laica perquè, fins aleshores, el coneixement musical i general era de l´estament religiós. Els militars donen aquest coneixement a les bandes, especialment als instruments de vent. Al mite, doncs, això no li interessa i inventen que era orfe, que se li va morir la mare, que dormia en els bancs de la Rambla, que era nen mendicant. Era un tòpic dels mites romàntics.

Hi ha quelcom real en el mite?

Sí, i són complementaris. El mite ens explica el segle XX i la història, el XIX. El mite diu que li va ensenyar música el seu sogre, Joan Llandrich, que era sastre. De fet, era cadiraire. Això no és un problema perquè sastres, cadiraires, gent que treballava la fusta o tenien eines petites, estaven molt vinculats als oficis musicals arreu d´Europa des del segle XVIII. A més he trobat que el germà, Miquel Llandrich, era músic.

Pep Ventura era clarinetista. Com esdevé el rei de la tenora?

La tenora la presenta Andreu Turón en una fira industrial a Perpinyà com un instrument modern, el 1849. No guanya res però li reconeixen la innovació. Què passa fins al 1860? En quin moment Ventura coneix Turón? El mite diu que ell s´inventa la cobla moderna. És impossible que ho fes sol. El cert és que les formacions instrumentals d´Europa tendeixen a ampliar-se amb instrumentació moderna i de metall, més potents.

Ho fan per tocar al carrer.

El clarinet era l´instrument de fusta líder d´aquestes formacions. A principis del XIX comencen a patentar-se instruments de metall que tenen més potència sonora, com els fiscorns, els trombons, els de darrere de la cobla. Molts compositors europeus diuen que s´ha de buscar una solució per al clarinet perquè no té projecció. La tenora és la solució perfecta perquè és de fusta, té calidesa però té la campana metàl·lica, es toca en horitzontal i és l´únic que pot competir, junt amb els tibles o els flabiols, més aguts. Fins ara s´havia dit que Ventura és l´únic que agafa la tenora. No, no. Hi ha altres cobles que en tenien. Una estudiosa està trobant fàbriques al nord de París que patentaven tenores en sèrie. Segurament aquest instrument funcionà molt bé arreu d´Europa.

Hi havia moltes orquestres a la Figueres de mitjans del XIX?

Cinc o sis. Les orquestres no només tocaven sardanes, com ha destacat el mite, si no valsos i pasdobles. Pep Ventura era un líder indiscutible, un gran empresari, autor de les seves pròpies sardanes que ell mateix venia a altres cobles, no donava a l´abast.

On i què tocava?

En el Teatre d´Òpera les òperes, a les places les sardanes i en els salons privats, com el Menestral, El Artístico o El Liceo Figuerense, balls. Totes en reclamaven i per això hi havia tantes orquestres. Hi havia tanta afició que havien d´anar músics aficionats al Teatre perquè la resta eren fora tocant a festes.

Què era el ball per als nostres avantpassats?

El ball i el teatre era l´únic que hi havia, on es feien els negocis, les relacions socials. Anar al teatre era anar a passar la tarda, tenien la clau de la llotja i portaven mobles, el berenar. Era teatre de varietats, tocaven simfonies, òperes, feien màgia... Per això, Pep Ventura feia sardanes amb temes d´òpera, perquè era la música pop d´aquella època. És d´una lògica incontestable que el mite no va poder suportar. Com un mite nacional podia fer música estrangera o de moda? Pous i Pagès, per exemple, el 1906 deia que Ventura vivia isolat en un racó de món quan Figueres era la porta ­d´entrada d´Europa i de la modernitat.

Quina ciutat més fantàstica.

Figueres tenia un potencial intel·lectual de primeríssim nivell. Tenia advocats, farmacèutics, polítics, escriptors d´un nivell per a una ciutat de 10.000 habitants que no he trobat enlloc, similar a Reus, potser, un altre focus de republicanisme important en aquesta època. A part d´aquests intel·lectuals, hi ha una massa que són menestrals, gent que és propietària del seu negoci i governen sobre les seves vides. Figueres és una ciutat menestral.

Va caldre tapar altres coses?

Sí, que la sardana, el cant coral i els castells eren símbols republicans federals.

Quin problema suposa això?

Quan vols construir una Catalunya sobre una base conservadora, ¿com hi encaixes la sardana del 'Barbero de Sevilla' o un Pep Ventura i un Anselm Clavé que escriuen en castellà, que a l´època era habitual? Pensa que a les sardanes la gent anava a ganivetades. I en la guerra carlina, els carlins es van quedar el contrapàs i els republicans, les sardanes. ¿Com lligues contrapàs i sardanes com a cosa antiga i tradicional catalana amb la realitat del XIX? És impossible i s´ho inventen.

Però és el que ens ha arribat.

En vida de Pep Ventura ja es va començar a crear. Des de Barcelona, com que és un símbol nou, no tenien ni idea de què era la sardana, inventen una sardana que no té res a veure amb l´Empordà. Així, els empordanesos ballen sardanes republicanes, l´Himne de Riego i escolten La Marsellesa en català i a Barcelona inventen un mite, el de la sardana i Pep Ventura, antic i tradicional i això és simultani en el temps.

Per què deconstruïm el mite?

Perquè estem replantejant el nostre país. És necessari veure d´on venim i aquí es replanteja tot, com que la Renaixença és una gran mentida o un gran mite. La societat catalana no va deixar mai de parlar en català, però determinades elits prohibien a la classe treballadora aprendre el castellà, que era la llengua de cultura en la qual es movien. Replantejant la Renaixença, t´hi encaixa Pep Ventura perfectament. Ells volien crear una nova cultura popular.

Pep Ventura fou el renovador de la sardana llarga.

De fet, tota aquella generació de músics. La sardana curta era una contradansa, un ball del segle XVII que funciona arreu d´Europa. És un ball amb figures però a l´Empordà és en cercle. Aquestes contradanses, aquí es transformen estirant la forma perquè hi càpiguen melodies més llargues d´òpera, perquè el solista es pugui lluir i, a partir d´això, és necessari comptar i repartir. Això implica un canvi social brutal. La sardana curta i el contrapàs es ballaven sortint de missa i els hereus i les pubilles, els que tenien rellevància econòmica, els comandaven. Amb les sardanes llargues, qui sap comptar i repartir és qui té la intel·ligència per fer-ho, no l´economia. Apareixen sardanes revesses que costen de comptar i repartir, comença un joc més democràtic.

Quin paper hi juga la dona?

Les sardanes eren molt masculines. No només les ballaven homes, però en les classes populars, era habitual. Que una dona s´exhibís en una plaça era rar i només ho feien les de classe social més alta per acompanyar els marits. Sempre casades. Totes sabien comptar i repartir però no podien demostrar que eren intel·ligents.

Quin repte estudiar tot això.

No estic sola. Hi ha tot un equip de musicòlegs que hi treballem. Les músiques populars interessen a Europa. És apassionant descobrir la nostra música romàntica, els nostres balls. La història de la música catalana és apassionant perquè hi ha molt poca cosa ben feta. La música del segle XIX ha acabat a les escombraries, no tenia valor patrimonial fins ara.

També la música de Ventura.

Potser ell mateix la destruïa. Feia música de moda i devia pensar quin sentit tenia guardar els papers vells.