Blog 
Jo confesso
RSS - Blog de Daniel Ferrer Isern

L'autor

Blog Jo confesso - Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer Isern

Daniel Ferrer i Isern (Figueres, 1979) és escriptor i professor de comunicació per a adults. També ensenya Grec bíblic com a professor de la Universitat de Jerusalem.

Sobre aquest blog de Societat

En aquest blog, hi trobaràs articles sobre temes com la política, la literatura i les relacions humanes.


Arxiu

  • 09
    Diciembre
    2019

    Comenta

    Comparteix

    Twiteja

     
    Empordà Societat Periodisme Escriptura

    Converses de luxe

    Alguns dissabtes baixo a Correus per afers personals. Normalment no trobo cap conegut pel carrer o, si es dona el cas, el saludo amb un adeu i amb un gest amb la mà. Tanmateix, un d’aquests dies vaig topar amb en Carles Ayats, que és un bon periodista i fa de director editorial ¾de gerent, vaja¾ d’aquest setmanari. Podia haver esquivat de saludar-lo, perquè ell, atabaladament enfeinat, tirava carrer amunt amb la mirada fixada al mòbil. Jo anava amb temps, perquè a Correus, els dissabtes, no obren fins a dos quarts de deu. És per això que vaig cridar-lo des de l’altra banda del carrer i vaig córrer cap a ell creuant la calçada.

    Feta la salutació més o menys convencional, vaig decidir-me a comentar-li un tema que des de feia setmanes havia estat a punt d’escriure-li per correu electrònic: “Carles, puc dir-te una cosa? Espero que no em malinterpretis…”. “Sí, és clar, Dani”, em respon. “Carles: gairebé cada setmana llegeixo la teva columna de la contraportada; normalment, m’agrada molt el que hi escrius i també com ho dius, la manera àgil com saltes d’una idea a l’altra. Sí: passes de puntetes d’aquí cap allà sense que es noti, i tens l’habilitat de tancar el text amb idees suggerents. Tot i això, t’haig de dir una cosa: no m’agrada com titules els articles: alguns títols em semblen massa explícits i d’altres avorrits. Penso que, en això, hauries de millorar”.

    Aquestes paraules van estranyar a en Carles, perquè els columnistes sovint només rebem adulacions encaramel·lades, critiques mordaces o els típics comentaris de “sempre et llegeixo a l’Empordà”.

    En Carles va fer una pausa meditada abans de contestar: “posar títols no és fácil”, va dir-me. “Hi ha la limitació d’espai i de caràcters…”, i es va aturar per explicar-me el procés d’escriptura de la darrera de les columnes que havia escrit. “Sí”, li vaig contestar, “me l’he llegida, però jo tampoc no l’hauria titulada d’aquella manera”.

    Abans d’acomiadar-nos, vaig mirar directament els ulls d’en Carles, per intentar escrutar-hi si l’havia ofès. Sobretot, perquè jo no pretenia ofendre’l. Només volia dir-li que habitualment els seus articles m’agraden molt però que no em convenç el títol que els dona. Sortosament, vaig comprovar que va entendre’m bé: “Potser sí que tens raó, però si algun dia hi ha algun títol que t’agrada també m’ho pots dir”, va acabar.

    Mentre continuava passejant cap a Correus, pensava que és un luxe que algú de la nostra professió ens aconselli a fi de bé. Vull dir amb consells constructius que ens obrin noves idees i i ens deixin veure perspectives fresques i originals. Escoltar-les receptivament ens pot fer molt de bé si sabem aprofitar-les.

    A pocs metres de Correus, vaig pensar, ho confesso, que m’agradaria trobar algú que m’aconsellés en el meu trajecte d’escriptor i columnista. Els comentaris simplement positius m’agraden, però no em serveixen de res. Les crítiques purament enemigues no em fan ni fu ni fa: m’entren per una orella i de seguida em surten per l’altra, com si fugissin. Sovint, a més, no arriben ni tan sols a entrar-hi!

     

    Compartir a Twitter
    Compartir a Facebook