L'icònic i majestuós 'El Crist' de Dalí ja s'exposa al Teatre-Museu de Figueres

El Crist o Crist de Sant Joan de la Creu (1951) ja és al Teatre-Museu Dalí de Figueres, instal·lat a la Sala de les Lògies. Amb tres anys de demora, a causa de la pandèmia, la Fundació Dalí acaba d’obrir les portes d’una exposició que busca deixar petjada, una mostra que gira entorn a aquesta obra mestra del geni que va suposar, per a ell, «una etapa de transició» i la recerca «de la perfecció de la tècnica, la bellesa i composició». «Dalí ens parla d’espiritualitat, fuig dels Crist expressionistes i cerca l’enigma», va assegurar la comissaria de la mostra, Montse Aguer, directora dels Museus Dalí durant la presentació als mitjans la setmana passada. La inauguració oficial, però, es fa el proper dilluns, 6 de novembre, sota la cúpula, amb un centenar de convidats i, més tard, s’iniciarà un cicle de conferències. Segons el president de la Fundació, Jordi Mercader, tot forma part d’un conjunt d’accions de caire «cultural» de l’entitat que ja es prepara per celebrar l’any vinent els cinquanta anys d’existència del Teatre-Museu i els cent vint del naixement del pintor.  

'El Crist' de Dalí arriba a Figueres

Veure Galeria

Al final de l’autobiografia La Vida Secreta de Salvador Dalí (1942), el pintor figuerenc ja parlava de crear aquesta obra icònica, tot pensant en obrir una nova etapa. «És un moment clau, crec. Quan pinta La cistella del pa, el 1945, ja pensava inconscientment en l’eucaristia; després vindrà El Crist i La madona de Portlligat. És com un recorregut que té molt meditat. És la lluita entre fer ciència i la recerca de l’ànima», explicava Montse Aguer tot afegint que representa «una fe espiritual, en un sentit ampli». El Crist arriba en un moment en que Dalí ja havia incorporat la representació religiosa en la seva obra, però també els postulats de la mecànica qüàntica. El pintor, però, va optar per crear un Crist «bell metafísicament, atlètic i enigmàtic», per això la figura no inclou claus ni mostra ferides, gràcies, també, a la perspectiva.

Al llibre 50 secretos mágicos para pintar, Salvador Dalí parla de mestratge tècnic, reinterpretació iconogràfica i de fer local un patrimoni universal. En aquest sentit, El Crist també connecta amb el paisatge i la gent de Cadaqués, recreant una escena a la badia amb pescadors feinejant a la riba. En les figures, Dalí estableix llaços amb Le Nain i Velázquez. «Moltes pintures ell les pensa a Nova York o París, però les executa a Portlligat on té el taller i on se sent capaç de pintar, ja que el paisatge l’acompanya, el defineix i l’emociona, també», assegurà Aguer.

L’exposició, que s’ha batejat com Dalí. El Crist de Portlligat i que es podrà veure fins al 30 d’abril del 2024, s’exhibeix seguint els paràmetres que va deixar dibuixats el mateix Dalí per la I Biennal Hispanoamerica d’Art el 1952 i que han recreat Pep Canaleta i Àlex Gifreu. Així, es potencia el component escenogràfic amb les parets folrades de vellut vermell, donant continuïtat a la Sala del Tresor. I és que, en un dels espais de la mostra s’exhibeix, en solitari, La cistella del pa. No és casual, ja que Dalí va utilitzar la mateixa tècnica i la mateixa textura artística a l’hora de crear les dues obres. Tot seguit, el visitant pot contemplar un quadern de dibuixos inèdit que preserva l’Arxiu Pere Vehí, a Cadaqués, i altres esbossos i dibuixos de la Fundació que ajuden a interpretar millor el «complex» procés de creació d’aquesta obra. Aquest viatge es completa amb les fotografies del model que va utilitzar el pintor per recrear la figura del Crist, concretament el gimnasta i especialista de pel·lícules d’acció, Russ Saunders. Durant la investigació també han aparegut, en els fons del Centre d’Estudis Dalinians, fotografies d’un altre model del que es desconeix, per ara, la identitat.

Ferides visibles

El recorregut culmina, com no, en una sala transmutada en una mena de capella on, sota una llum tènue, s’alça El Crist en solitari per ser contemplat en tota la seva majestuositat. En aquest gest i amb la mirada entrenada, a una no se li escapa copsar-ne les cicatrius que amaga l’obra. Iés que el 1961 un visitant de la Kelvingrove Art Gallery and Museum de Glasgow, ciutat que va comprar El Crist per 8.200 lliures esterlines el 1952, va atemptar-hi apedregant la tela, cosa que va obligar a retirar-la i restaurar-la. Aquest viatge a Figueres és dels pocs que ha fet l’obra des del 1965.

Que aquesta exposició és important per a la Fundació queda palès en l’edició, sota el segell de Planeta, del llibre Per què, Dalí?. L’enigma com a provocació en l’art. El volum, definit com «diferent, únic i necessari», segons Aguer, uneix múltiples mirades com la del pintor Antonio López, que conversa amb la mateixa comissària sobre l‘art de la contemplació, com l’escriptor Javier Sierra. Aquest darrer ha escrit una carta que li dirigeix al pintor per connectar-hi d’una manera «més espiritual i conceptual». La carta serveix per repassar el procés de creació del quadre i d’inspiració. Així, Sierra desvetlla les passes que va seguir el mestre com el «viatge discret, que no secret» al monestir de l’Encarnació d’Àvila, on van viure, molts anys Santa Teresa de Jesús i Sant Joan de la Creu. Era l’any 1948 i Dalí acaba de retornar dels Estats Units amb la voluntat «de connectar-se amb el seu país». «Li van mostrar un paper sobre el que Sant Joan de la Creu va pintar un èxtasis que va tenir a l’església del convent. Des del fòrum, mirant cap a baix, va observar en trànsit un Crist en carn, surant en el no-res», comentà Sierra qui assegurà que el joc posterior que va desplegar Dalí, qui va arribar a mostrar-se com a «reencarnació de Sant Joan de la Creu» o «el salvador de la pintura moderna del caos i la mandra». «Aquest joc de cultisme i ocultismes és el que m’ha servit d’inspiració», conclogué l’autor.

Nous espais per créixer

El president de la Fundació, preguntat sobre la possible recerca d’una nova ubicació a Catalunya, cosa que va insinuar fa unes mesos, va confirmar-ho tot i que va matisar que «l’activitat de l’ens sempre estarà concentrada en el Triangle Dalinià»: «Davant el volum d’obra que tenim i que podem ensenyar, tenim l’obligació de facilitar la capacitat per veure-ho i, per tant, necessitem més espais a tot arreu i estem treballant-hi amb diligència, però no volem pressions ni sentim angoixa per fer-ho».