Kim Castells immortalitza les restes d’un Pirineu extingit

Era l’any 1981 quan el fotògraf Kim Castells publicava el seu primer llibre sobre el Pirineu, L’esperit de la llar pirinenca. Aleshores ja es va adonar que, d’aquell món que ell tant estimava i al qual estava vinculat genèticament i espiritualment, ja només emergia una dèbil flama. Després apareixeria Casas de los Pirineos on es copsava la pèrdua de l’esperit i alt nivell de destrucció, i, ara, amb Brau, publica El Pirineu oblidat on dona testimoni, amb unes imatges de gran bellesa, d’aquest món que sembla diluir-se entre els dits. És, a més, el seu llibre número cent u. «És un capicua, aquell primer parlant de la casa al Pirineu i aquest, també. Hi ha com un retorn a l’origen», assegura reflexiu.

Kim Castells es va criar fins als cinc anys a la Ribagorça. Va ser temps suficient perquè «quedés inoculat d’aquells aires pirinencs». El fotògraf explica que va ser el seu pare qui, d’una forma increïble, el va ajudar «a comprendre la muntanya i la vida a la naturalesa, font d’energia i espiritualitat». Més tard arribarien les excursions, les ascensions, cada vegada més complicades als Alps, l’Himàlaia, els Andes. També els viatges per fer reportatges. Tot i això, confessa que «mai no havia penetrat en el background d’aquelles muntanyes, de la gent que vivia al Pirineu, els naturals del territori, els pastors» fins que va establir-hi converses, diàlegs profunds que l’impregnaren. Castells es va adonar, doncs, que «participava d’una cultura» i li va encendre la necessitat d’explicar. Així recorda al folklorista Joan Lluís Pallarès, a qui va conèixer personalment, també a la seva gossa d’atura. D’ell va llegir els llibres que va escriure i que ja reflectien un modus vivendi en procés d’extinció. Va ser Pallarès qui el va animar a captar l’ànima d’aquella terra.

Les fotografies de Castells, que va tenir com a mentor Català Roca, entrellacen el paisatge i l’arquitectura del Pirineu i endinsen el lector, amb un respecte absolut, a l’interior d’aquelles cases lligades a la tradició, per alguns una cosa rància, però, per a ell, «el llegat d’unes vides, el fruit de generacions que amaga una saviesa que ja no podem reconstruir». Acompanyant les imatges de Castells destaca un text d’una força colpidora de l’escriptor Albert Villaró, premi Carlemany 2006 per Blau de Prússia i el Josep Pla 2014 per Els ambaixadors. De la seva mà, el lector aprofundeix en els detalls d’aquest món que és finit. Villaró compara aquest llibre «amb un rebost, una fresquera, un bagul del tresor». També el titlla de «contenidor de petits miracles, d’imatges que un dia van ser i ja no són ni seran mai més».