Edatisme. Una paraula nova?

Edatisme és sinònim de l’actitud discriminatòria envers una persona provocada per la seva edat, especialment en el cas d’una edat avançada.

La paraula ens pot semblar nova, però el que significa i representa no ho és. Per desgràcia ha estat i està present en la nostra societat des de fa molt temps. Però ja se’n comença a parlar obertament. Com també es parla de l’envelliment actiu, que és un procés que permet que les persones més grans, també anomenades sèniors, puguin gaudir d’aquesta etapa de la vida amb plenitud.

Es calcula que un 25% de la població catalana té més de 60 anys i que l’edat mitjana es situa en 43,2 anys. A l’any 2020ja hi havia 2.250 persones centenàries. El grup dels infants (fins als 10 anys) representa només el 9,1% de la població, mentre que el dels sèniors, els majors de 65 anys, és el 19,3%. Les dades ens situen en una societat que està envellint, també perquè les persones que la formen són més longeves.

Ja hem dit que l’edatisme, és el desplaçament de les persones grans a la nostra societat. Es tradueix en un menyspreu cap a les persones gran. I pot estar provocat per l’Estat, ser social o dels mitjans de comunicació. Està arrelat per a tot arreu i encara ara no s’ha començat el moviment de canvi per a la seva erradicació.

Cal entendre el paper que té la jubilació en l’envelliment. Si es mira des d’una òptica social i econòmica, semblaria que està lligat al binomi, o produeixes o et mors. Cal explicar que una persona jubilada, equival a una persona talentosa a qui el sistema ha apartat atenent-se a uns criteris d’edat. La persona no es pot jubilar quan vol, sinó que ho ha de fer quan li l’Estat li ho permet o li diu. L’ideal seria que cadascú es pogués jubilar quan volgués en funció de la seva salut, de les ganes que se’n tinguin i la forces de que es disposa en el moment en què s’ha de triar entre continuar treballant o deixar de fer-ho.

El canvi social esperat en els propers 20 anys és molt gran, perquè el nombre de majors de 65 anys serà molt superior als de 15-30 anys. Per tant cal preparar-se per potenciar dels sèniors. Perquè se’ls ha de veure des d’un punt de vista holístic i polièdric, col·locant-lo al centre d’un pacte intergeneracional. S’ha de dir que la persona gran fa les coses més lentament però és més segura i comet menys errors que els més joves, perquè apart dels coneixements també té més experiència, que compensa el temps invertit en realitzar una tasca. Alhora cal tenir en compte que la plasticitat deI cervell permet realitzar aprenentatges fins a edats molt avançades. Però si es para de cop l’activitat física i mental, cosa que passa en algunes persones quan es jubilen, l’aturada pot provocar una pèrdua de salut i de vegades arribar a la mort prematura. La salut depèn de mantenir l’activitat mental, una alimentació saludable, evitar situacions perjudicials i de la pràctica d’activitat física regular, que són elements que proporcionen una sana longevitat, llevat que hi hagin d’altres factors que ho estronquin.

És bo que se sàpiga que està passant a la societat amb la gent gran i quin és i quin ha de ser el seu paper en ella. Cal dir que la memòria és el patrimoni de la humanitat i qui més en té és la gent gran.

Subscriu-te per seguir llegint