Un cop de puny directe al cor i la memòria

Quan es va estrenar Un cor normal a Nova York, l’any 1985, i en les posteriors escenificacions, es va embolcallar el públic amb articles i reportatges de premsa del moment que parlaven sobre la sida i un marcador que anava sumant les morts galopants. Aquesta disposició, reivindicativa i política, es feia per desig de l’autor, Larry Kramer. En la brillant posada en escena de l’obra que acaba d’estrenar la Funcional Teatre al Casino Menestral de Figueres, la premsa ha estat substituïda hàbilment per una banda sonora ben escollida i per la projecció d’unes imatges que no només transporten l’espectador a la Nova York de fa quatre dècades, sinó que, de forma immersiva i contundent, l’introdueixen emocionalment al que va viure el col·lectiu gai en aquells primers anys: el desconcert, l’angoixa, la por, l’abandó i, malauradament, la mort.

Quan la Funcional Teatre produeix una obra, no ho fa per complaure el públic. Dediquen massa mesos de treball perquè sigui aquest el punt de partida. Ho fa perquè el missatge que contenen els textos, siguin d’autors clàssics o contemporanis, els ressona i els uneix al present. Un cor normal n’és la millor prova. Així i tot, algú es podria preguntar per què cal parlar sobre la sida ara. La resposta és perquè oblidem fàcilment i una obra d’urgència com l’escrita per Larry Kramer, parida des de les entranyes, és el millor antídot. L’elenc de la Funcional, en aquest cas deu actors i una actriu, ho broda de principi a fi. Al llarg de dues hores i mitja que no es fan llargues, amb una mitja part per agafar alè davant la tragèdia que s’intueix, el públic queda corprès pel relat i, tot i saber com de malament acabarà la història, tot i tenir el cor en un puny, no pot abandonar-la. Perquè vol acompanyar i abraçar aquells personatges malalts, fràgils, abandonats i estigmatitzats per una societat hipòcrita incapaç d’estar a l’altura. I que tots ells se’ns facin creïbles i empatitzem fondament, és gràcies al gran treball actoral i de direcció. Com també ho va ser abans Diàlegs de carmelites, Un cor normal és una obra molt coral, en la qual emergeixen intervencions de relleu d’actors molt joves, però no es pot obviar que excel·leix el treball de Jaume Parés donant vida, i en moments quasi transmutant-se, a Ned Weeks, activista i alter ego de Larry Kramer. Ell és qui ens condueix per aquells mesos foscos, terribles, qui clama, es desespera i es rebel·la públicament cridant a la lluita contra l’actitud vergonyosa de les institucions que abandonen a la seva sort el col·lectiu gai del qual forma part, el qual, a la vegada, també el qüestiona resistint-se a perdre els estadis de llibertat, molt sovint falsa, que pensaven haver conquerit. Però ell és també qui ens recorda que, en temps de tanta foscor, sempre hi ha lloc per a la llum, per a l’amor, per al perdó i, sobretot, per a la memòria.

Viatge al cor d’una pandèmia, la sida, de la mà de la Funcional Teatre