La trista realitat dels parcs naturals empordanesos

Quan a principis dels anys 80 del segle passat van néixer alguns dels parcs naturals catalans, algunes veus escèptiques criticaven la política de crear illes de biodiversitat i apostaven per una protecció més integral del medi. Quaranta anys més tard, molts ens conformaríem amb que només allò primer fos una realitat. A l’Empordà, aquest ‘’espais naturals protegits’’ es troben pitjor que mai, sotmesos a pressions de tota mena que comprometen la seva riquesa biològica. Ara ja només ens faltava un període de sequera sense precedents per a acabar-ho d’adobar. Però si davant la manca de pluges només podem que canviar els nostres hàbits de vida i esperar que, a llarg termini, la Divina Providència sàpiga perdonar la nostra estupidesa, en tot allò derivat de la manca de voluntat política per preservar el medi natural hauríem de ser capaços d’exigir coses. I és que tenim uns alts càrrecs més ocupats a vantar-se a les xarxes socials quan assisteixen a cimeres sobre el clima o la biodiversitat, o a presumir de megawatts generats en energies renovables, sovint en espais d’altíssim valor natural i paisatgístic, que no pas a fer una feina efectiva. Senyors del Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, per a quan unes dotacions pressupostàries i de personal adequades a les necessitats reals de cada parc natural? Per a quan unes reglamentacions d’accés ajustades als temps actuals i post-pandèmics? Per a quan la contractació de guardes de reserva amb capacitat sancionadora? Per a quan unes polítiques de potenciació de la biodiversitat realment efectives? Per què no fan vostès l’exercici d’identificar quines coses funcionen bé a països més ben posicionats en la protecció del medi natural i les apliquen a casa nostra? De veritat que fer-ho resulta tan complicat? Aprofitin l’avantatge que sempre implica anar a la cua en aquestes qüestions i deixin d’actuar de cara a la galeria.

Reconversó en àrees recreatives

Actualment, els parcs naturals empordanesos, com els de la resta de Catalunya, s’han convertit en àrees recreatives on la majoria d’usuaris fan de tot menys gaudir de la natura. Només cal visitar-los un cap de setmana de bon temps per adonar-se d’aquesta trista realitat i comprovar com han passat a ser simples etiquetes de reclam turístic. A més, al Parc Natural dels Aiguamolls, les reserves integrals -que representen la figura de màxima protecció- s’han convertit en explotacions ramaderes extensives i en àrees privades de caça major, amb les excuses respectives de gestionar la vegetació i controlar les poblacions d’ungulats. És a dir, en aquest espai natural, després de quatre dècades de la seva creació, s’estan prioritzant els interessos privats per davant la conservació. ‘’Cosas veredes, amigo Sancho’’. I després hi ha qui no entén com al darrer cens d’ocells aquàtics hivernants només s’han comptabilitzat 2.700 ànecs, quan fa anys s’arribava als 15.000 de mitjana.

"Al Parc Natural dels Aiguamolls, les reserves integrals -que representen la figura de màxima protecció- s’han convertit en explotacions ramaderes extensives i en àrees privades de caça major"

La situació als altres parcs naturals de la comarca no és massa diferent, encara que potser no esdevé tan sagnant. Així, al Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter, els lobbies de l’arròs i l’escafandrisme –aquest últim, amb desenes de milers d’immersions cada any- marquen la pauta en un espai on els seus veritables gestors no poden fer massa més que veure-les passar. Després de molts anys en una situació d’encefalograma pla, el Paratge Natural d’Interès Nacional de L’Albera, amb una figura de protecció que encara quasi ningú sap interpretar, ara enceta etapa amb un nou tècnic/director. Esperem que les coses li vagin mitjanament bé, malgrat la manca de suport que segur patirà. En tot cas, cal recordar que, si una joia com la tortuga mediterrània continua viva a l’Albera, és gràcies només a la iniciativa privada. Finalment, també un nou director sembla no defallir davant de les agressions constants que pateix el Parc Natural del Cap de Creus. Bicicletes de muntanya, caravanning, curses de muntanya, pesca esportiva, embarcacions recreatives i motos d’aigua, entre d’altres propostes, han convertit aquest espai natural en una mena de Port Aventura de titularitat pública. Apostes valentes, com ara prohibir l’accés motoritzat a llocs especialment sensibles durant les èpoques de màxima afluència, conviden a l’esperança, però a la vegada fan témer que pugui rodar el cap del director en qualsevol moment. Hi ha criteri, il·lusió i moltes ganes de treballar, però només el temps dirà si David ha vençut Goliat.

*Jordi Martí-Aledo és ornitòleg i usuari habitual dels parcs naturals empordanesos