A França protesten, aquí ens queixem

La imatge de centenars de camions aturats al voral de l’AP-7 davant la impossibilitat d’entrar en territori francès perquè, a l’altre costat de la frontera, l’autopista A9 estava tallada a l’alçada del peatge del Voló, fa saltar l’alarma aquí. «És que els agricultors francesos han tallat l’autopista...». Quan els camions s’aturen, les autopistes es col·lapsen i la gent s’emprenya perquè es troba cues per anar cap a casa després d’un divendres de feina, a la Catalunya del Sud ens assabentem que el camp francès està en peu de guerra. Mirem una mica més enllà? Els agricultors alemanys també fa setmanes que es manifesten, els polonesos, també, tallant els passos fronterers cap a Alemanya, i els hongaresos, i els romanesos...

Però no era un tema dels francesos? Com aquella vegada amb aquells – «Com es deien?... Armilles grogues? – que també tallaven carreteres. No, no només són els francesos. És una gran part del camp del continent que, a quatre mesos de les eleccions al Parlament Europeu, intenta fer valer la seva força, mentre aquí ens emprenyem per les cues. Pirineus enllà, la preocupació va unes quantes passes més endavant. Volen saber si, més enllà de la crisi provocada pel preu del gasoil o per la guerra d’Ucraïna, d’aquí a 5 o 10 anys el sector primari dels grans països de la Unió Europea continuarà sent competitiu. O, directament, ja importarem tots els cereals, les verdures i les fruites des de molts milers de quilòmetres lluny de París, Berlín o Figueres.

Les cues són un maldecap i no deixar treballar els camioners, un problema d’ordre públic. Però les protestes dels agricultors francesos, dels alemanys o, tal vegada, les dels d’aquí, si s’acaben mobilitzant amb més intensitat del que han fet fins ara, no s’haurien de menystenir. Perquè el dia que els pagesos no tinguin res perquè protestar, tots plegats tindrem un problema enorme. Més que no pas les cues.