De Rafa Mora a Aitana Bonmatí

Hemos logrado un objetivo que nos propusimos hace seis años cuando cogí unas chiquillas del Colegio que no tenían la menor idea de jugar al basquet. Las mujeres han estado durante muchos años marginadas del deporte. La gente se ha dado cuenta de que las chicas también pueden hacer deporte». Són paraules de Rafa Mora en un article d’opinió firmat per ell mateix a Los Sitios l’abril de 1980. Uns dies abans, La Casera havia pujat a la màxima categoria del bàsquet femení passant per sobre de l’Irlandesas de Sevilla (74-44) en la final del Campionat d’Espanya de segona divisió. Anna Junyer, Roser Llop i la resta de noies que Mora havia començat a entrenar – matí, migdia i nit– al patit de les Escolàpies van fer història en una època, el 1980, on l’esport femení tenia molt poc reconeixement.

De fet, catorze anys més tard, just ara n’ha fet trenta, quan Mora va morir en un accident de trànsit a la carretera de Llançà, l’esport femení a Catalunya encara no havia fet el gran salt endavant en la seva professionalització i reconeixement social i mediàtic. Ni en bàsquet. El 1994 a l’Uni Girona encara li faltaven més de dues dècades per portar el bàsquet d’elit a Fontajau. Ni en futbol. On el 1994, continuava sent impensable l’actual esclat, beneficiat per la marca Barça, que ha convertit Alexia Putellas o Aitana Bonmatí en icones a escala mundial. Una transcendència social que contrasta amb aquella frase que escrivia Rafa Mora l’abril de 1980: «La gente se ha dado cuenta de que las chicas también pueden hacer deporte».

Poden fer esport, guanyar-se la vida jugant a bàsquet, a futbol o a tennis i, sobretot, servir de mirall per a les futures generacions. Perquè el més important d’Aitana Bonmatí, i ara també de l’ordienca Martina Fernández, és que moltes nenes s’hi veuen emmirallades. Nenes amb la mateixa il·lusió que les que va entrenar Mora al pati de les Escolàpies. Però que ja no hauran de demostrar que «las chicas también pueden hacer deporte».