Parlar-ne no incita que hi hagi més suïcidis, sinó que el que estem fent és formar els professionals perquè és una problemàtica que es pot prevenir». Amb aquesta reflexió en una entrevista en aquesta edició de l’Empordà, el psicòleg Isaac Lloveras es posiciona en contra d’un dels grans errors que, històricament, hem fet els mitjans de comunicació d’aquest país. Els mitjans en particular, i la societat en general: no parlar obertament dels suïcidis. Volen un exemple de l’encobriment que hem fet els mitjans? Les «incidències» a les vies del tren. Rodalies funciona malament. Això és cert. Però no sempre s’espatlla una catenària. A vegades hi ha «incidències» a les vies que, històricament, no es detallaven mai. En més d’un cas i de dos, i de tres..., un tren ha anat tard perquè una persona havia decidit que ja no podia més i que posava fi a tot. Era un suïcidi. Però els mitjans no ho publicàvem perquè «parlar dels suïcidis pot provocar un efecte crida». Mentida, el que provoca més suïcidis és que no se’n parli. Que no es consideri la salut mental com una prioritat clau. Igual que la lluita contra qualsevol altra malaltia. Exactament igual.

El pas de la pandèmia ha canviat una mica la mentalitat de la societat. Ara fa menys recel parlar de salut mental. Es dona voltes als efectes de la solitud no volguda en la gent gran. O als problemes d’autoestima d’uns adolescents, per no dir infants, abocats a la pressió estètica de les xarxes socials. De l’ansietat de qui fa trenta, quaranta o cinquanta anys sense assolir allò que s’havia imaginat de jove... La depressió i l’angoixa no coneixen edat. I no se solucionen amagant el cap sota l’ala. El camí hauria de passar per parlar-ne, per posar la salut mental al centre del sistema sanitari i per aconseguir que anar a la consulta del psicòleg sigui vist com a «normal» per la societat. I, de passada, que no només estigui a l’abast de qui s’ho pot pagar.