Empordà

Empordà

Josep Taberner

Des de l'empordanet

Josep Taberner

El Crist de Dalí

«Dalí conjuga els interessos per la física i el Renaixement italià amb la religió i l’espiritualitat, fent un pas cap a un nou període, el místic nuclear. Aquesta imatge de Crist vol transmetre mística i espiritualitat»

VÍDEO | Tastet de l'exposició "El Crist de Portlligat" del Museu Dalí

Tastet de l'exposició "El Crist de Portlligat" del Museu Dalí Vídeo: Josep López

Para ver este vídeo regístrate en Empordà o inicia sesión si ya estás registrado.

Tastet de l'exposició "El Crist de Portlligat" del Museu Dalí Josep Taberner

Fa una setmana vaig tornar al Museu Dalí amb la mirada posada a El Crist de Sant Joan de la Creu de Salvador Dalí (1951) que el Kelvingrove Art Gallery and Museum of Glasgow ha cedit temporalment al Museu de Figueres.

La ben cuidada escenificació de l’entorn d’aquesta solemne pintura ens fa passar per davant de La cistella de pa (1945) per introduirnos en l’etapa del període clàssic de Dalí creant un diàleg entre El Crist de Portlligat i La cistella de pa; Dalí mateix escriu el 1952: «Pel que fa a la tècnica i la textura artística, vaig pintar el Crist de Sant Joan de la Creu de la mateixa manera que havia pintat La cistella de pa, la qual, fins i tot en aquell moment, de manera més o menys inconscient, representava per a mi l’Eucaristia».

El Crist (de Dalí), místic i religiós, encerclat en un triangle d’acord amb les regles de la divina proporció, mira al món i, alhora que representa una etapa clàssica i espiritual del surrealisme, ens planteja tot un seguit d’interrogants. Ens sorprèn per la seva bellesa metafísica, la perspectiva zenital inspirada en el dibuix del místic Sant Joan de la Creu (1542 – 1591) juntament amb el paisatge que defineix Dalí i emmarca la seva obra: la badia de Port lligat, en una albada lluminosa, que contrasta amb la tenebrosa negror de la part superior del quadre on hi ha, com penjat del cel, la imatge sense claus, ni sang, ni ferides del Crist. La imatge inferior del quadre representa el paisatge de la badia de Portlligat, que també dona nom al quadre. Uns pescadors repassant les seves xarxes al costat dels seus llaguts ens porten a la feina de cada dia, a la sortida del sol, amb uns colors que contrasten amb la tenebra que envolta la creu en la part superior del quadre.

En plena reformulació del seu pensament, Dalí conjuga els interessos per la física i el Renaixement italià amb la religió i l’espiritualitat, fent un pas cap a un nou període, el místic nuclear. Aquesta imatge de Crist vol transmetre mística i espiritualitat.

La meva visita al Museu va ser sense pressa, i amb ganes de passar una llarga estona contemplant el Crist i intentant comprendre què ens vol dir Sant Joan de la Creu amb aquell esbós que va donar la idea a Dalí, i aquells versos de La Noche oscura, que diuen: «¡Oh noche, que guiaste!/¡Oh noche amable más que la alborada!/¡Oh noche que juntaste / Amado con amada / amada en el Amado transformada!»; i al final acaba amb: «Quedé y olvidéme, / el rostro recliné sobre el Amado; / cesó todo, y dejéme, / dejando mi cuidado / entre las azucenas olvidado».

«Recordo haver vist una fotografia de Salvador Dalí agenollat davant el Crist de Frederic Marès, a l’entrada de l’església de Sant Pere de Figueres: qui sap si el va inspirar a ressaltar la bellesa com un atribut de Déu»

decoration

Una nit, mentre Sant Joan de la Creu estava en oració, va tenir una experiència mística: allò que veu li impacta tant que immediatament es posa a dibuixar la imatge d’un Crist crucificat per fer veure l’aparició que va tenir, una imatge d’un Crist sense ferides, ni sofriment. Amb el cap inclinat cap avall, una imatge que no reflecteix el rostre de Crist, mirat des de sobre, com si fos la mirada de Déu.

Una observació que vaig fer en aquesta visita és que el cartell, que Dalí pinta sobre la creu, és una quartilla amb els secs dels plecs d’un paper blanc, sense cap inscripció sobre la causa de la crucificació. Sols s’hi endevinen les ombres que fa el sol ponent.

Aquest Crist està pintat sense corona d’espines ni claus, ni sang, ni sofriment; sols una imatge que vol posar en evidència la bellesa del cos de Crist, sense res de sofriment. Com va deixar escrit el mateix Dalí: «La meva principal preocupació era pintar un Crist bell, igual que el mateix Déu que ell encarna!».

La lectura de Salvador Dalí en pintar aquest quadre vol arribar a reflectir els signes de la mort i de la creu des de la contemplació de la bellesa: Déu, en Jesús, arriba al món per mitjà de la bellesa. Dostoievski parla que «la Bellesa salvarà el món». En aquest sentit, la imatge d’El Crist de Portlligat està més a prop de la iconografia oriental ortodoxa o de les figures del Crist-Majestat del nostre romànic.

Un Crist triomfant des de la creu, tal com celebrem el darrer diumenge de l’Any Litúrgic (aquest any el 26 de novembre), amb la Solemnitat de Crist Rei de l’Univers. Arribar a la pregària a través d’aquest quadre és un saludable exercici d’encarnació: Déu s’encarna feliçment com un de nosaltres, i a través de la bellesa ens dona la vida nova de fills de Déu.

Recordo haver vist una fotografia de Salvador Dalí agenollat davant el Crist de Frederic Marès, a l’entrada de l’església de Sant Pere de Figueres: qui sap si el va inspirar a ressaltar la bellesa com un atribut de Déu.

Compartir l'article

stats