Diuen que la força està en els que cedeixen, i posen aquests exemples: el xiprer s’inclina al vent i no es trenca; la terra cedeix a les arrels i dona pas a una nova forma de vida; el fang cedeix a l’aigua, a la pressió de les mans i al foc i es converteix en un objecte útil, bonic, agradable...

També les arts marcials fan servir el fet de cedir, ja que entenen que aquella persona que ataca té més possibilitats de perdre que la que sap rebutjar l’envestida.

No obstant això, sempre ens sembla que qui cedeix és el fluix, qui no té valentia, el perdedor... i molt sovint és a l’inrevés. La definició ens diu que cedir significa donar, transferir, no resistir, renunciar a oposar força, i que els sinònims són: trametre, lliurar, traspassar, atorgar, concedir, consentir... Veiem, doncs, que qui cedeix té un gran potencial d’empatia, de capacitat de pactar, de trobar la millor manera de portar a terme una cosa malgrat que no coincideixi amb allò que es creia o pensava prèviament. També, cedint de cor i amb comprensió del moment, qualsevol que ho practiqui s’estalvia estrès i maldecaps. Per això, en un món on cada cop tot és més imprevisible, cedir davant les circumstàncies acceptant-les i adaptant-nos-hi, és el millor que es pot fer. Les polítiques de la UE davant l’imminent canvi climàtic, ja fa temps que parlen d’adaptar-s’hi. I és que davant d’allò que és inevitable no hi ha res millor que cedir. Potser una paraula que podria entrar en els sinònims de cedir seria el de ser resilient. La resiliència és aquella capacitat que permet tenir energia, fortalesa, ductilitat, adaptabilitat, flexibilitat i adaptar-se a l’adversitat.

És el vent una adversitat per al xiprer, que s’inclina, i per això no es trenca? I les arrels ho són per a la terra que les deixa nàixer? I l’aigua, les mans del terrisser, i el foc, ho són per al fang que acaba convertint-se en una peça de ceràmica? Si els «personatges» d’aquests exemples es resistissin a les forces i pressions que els assetgen, un es trencaria, l’altre no permetria noves plantes i l’últim romandria fang sense permetre cap transformació. Diuen que les coses rígides no poden durar molt de temps i que la rigidesa és anunci de la mort. Per contra, és gràcies a la flexibilitat que el món pot avançar i créixer.

Llavors acceptem les cessions com un camí necessari per a qualsevol entesa que ens permet progressar.