Tornant de Timisoara

Els primers dies d’aquest sec i calorós agost vaig participar en el 31è Col·loqui Europeu de Parròquies a Timisoara (Romania), capital Cultural d’Europa 2023. Amb una cinquantena d’adults de nou països, vam escoltar amb molta atenció les xerrades del professor François-Xavier Amherdt, professor de teologia pastoral, pedagogia religiosa i homilètica a La universitat de Fribourg (Suïssa).

Sota el signe de l’Esperança i de l’Esperit ens va ajudar a reflexionar sobre la missió de l’Església i la visió actual en el nostre món d’avui, a partir de pouar en l’experiència de les primeres comunitats cristianes i traslladant a la realitat d’avui, allò que van aprendre amb conflicte i dolor, però corregint, consensuant i obrint nous camins a l’evangeli. A partir dels Fets dels Apòstols (Ac 2, 1-41) ens va explanar l’expansió de l’Evangeli en cercles concèntrics, enmig de tensions internes i hostilitats.

La pregunta que es feia era: Com afronten els deixebles la situació social del segle primer? I, la resposta la troba en tres fragments dels Fets dels Apòstols: l’acompanyament personal del diaca Felip a l’eunuc (Ac 8, 26-40), el discurs missioner de Pau a l’Areòpag davant de no cristians (Ac 17, 16-34) i la catequesi de refermament de Pau als ancians d’Efes (Ac 20, 17-30).

I, a partir d’aquests tres fragments ens preguntàvem sobre els possibles camps nous per l’acció missionera ara, a l’any 2023. Entre moltes altres reflexions el professor Amherdt recordava sobre el diaca i l’eunuc: veure Déu en cada persona; escoltar les preguntes que ens fan; abandonar prejudicis o deixar-nos convertir nosaltres mateixos.

Tot i el fracàs de Pau a l’Areòpag, hi descobria: que cal començar per dialogar amb tothom; aprofitar esdeveniments Particulars; saber fer un primer anunci fora dels espais sagrats i partir del llenguatge dels destinataris; i que l’exhortació al canvi va al fons de la llibertat profunda de cada persona.

En el comiat de Pau als ancians d’Efes, hi ressaltava per avui: les claus del testimoniatge i la missió en la simplicitat i la humilitat, la fidelitat i la perseverança; saber estar vetllant davant les proves diabòliques de divisió, i saber preparar gent nova per a les responsabilitats eclesials; i sobretot saber colpir els nostres contemporanis donant-nos totalment, a l’estil de Jesucrist, i com diu el Papa Francesc: «Per això vull una Església pobra per als pobres. Ells tenen molta ensenyar-nos» (EG, 198).

F. X. Amherdt parlava d’unes temptacions que tenim, molt reals i històriques, en les nostres parròquies: Sempre s’ha fet així! Per què canviar?, o Ja ho hem provat tot, i res funciona! I, encara: Ja estem desbordats, ja no podem fer més!; i fins i tot, davant el Sínode de la Sinodalitat, podem pensar que no és la nostra tasca, o que no ho aconseguirem pas.

Davant aquestes temptacions i uns desafiaments ben actuals proposava unes actituds per la pastoral parroquial: acollir tothom tal com és cadascú; considerar-los persones, no recursos humans; privilegiar els moments de trobada personal o fer de l’evangeli de la fragilitat i la pobresa l’opció preferencial de la pastoral. Tenir consciència que tot està relacionat, el que en podem dir l’eco-espiritualitat, i per últim la recerca de la sinodalitat eclesial, un caminar junts unint el que és local amb el que és global, que li donava el nom de «glocal».

Les parròquies a tot Europa viuen una crisi profunda i sostinguda en tots els seus nivells d’experiència vital, però aquesta crisi no ha eliminat llavors de regeneració que emergeixen d’una manera diversa i transversal. Hi ha una creixent diversitat propiciada per tants immigrants que han vingut d’arreu i s’han apropat a les parròquies. Molts preveres col·laboren i s’arrelen entre nosaltres, provinents de països que tradicionalment eren assenyalats com a països de missió. Van sorgint grups que, des de la parròquia o a l’ombra de la parròquia estableixen relacions estables i continuades com a petites comunitats. Aquests grups comparteixen aspectes molt fonamentals de la vida comunitària tal i com es van configurar en els primers temps del  cristianisme.

Els conflictes que ja van aparèixer al començament, al segle primer, avui ens els trobem de nou: model d’església, ministeris, estils de vida, confrontació unitat/diversitat. També aleshores es van trobar amb la necessitat d’arribar a acords consensuats de mínims, sense ofegar l’impuls de l’Esperit que alenava en les diverses comunitats, molt especialment en les fundades per Pau.

Estem cridats a una nova evangelització que ja està fermentant, i que té un horitzó de futur en la diversitat de grups, moviments, petites comunitats que llegeixen la Paraula, preguen, comparteixen la vida, i es posen al servei de fer créixer la dignitat de les persones. Les parròquies, tot i els canvis, agrupacions que necessiten, tenen “una mala salut de ferro”.