El pic de l’estiu

Estem al bell mig de l’estiu, i a hores d’ara no saben ben bé què ens depararà aquesta estació dins del que s’anomena zona temperada que cada vegada ho és menys. Aquella frase feta del pic de l’estiu sembla que ja no és un moment concret sinó un horitzó que cada any que passa supera, i polvoritza, els seus propis rècords. Fa pocs dies Figueres trencava el rècord de temperatura a Catalunya amb una màxima de 45’4 graus, la qual cosa no havia succeït mai d’ençà que tenim registres.

El procés és imparable, malgrat els negacionistes que troben que tot és fruït d’un cúmul de circumstàncies adverses –però passatgeres–. Sé que en altres ocasions n’he parlat però, davant de la mentida constant l’únic remei és anar repetint la veritat de tant en tant, sinó el discurs és seu; ja saben de què parlo.

Es creu que d’aquí deu anys, el 2033, la temperatura mitja a la zona mediterrània podria pujar uns quatre graus i escaig; això significa que perfectament Figueres podria tornar a batre un rècord de temperatura al juliol, però arribant gairebé a 50 graus. S’ho imaginen? El pitjor del cas és que redreçar això ja és gairebé impossible i estem deixant un planeta ben galdós als nostres fills –als dels negacionistes, també, per descomptat–.

L’escalfament global, que és la terminologia correcta, ja té conseqüències econòmiques negatives. Enguany, es calcula que ens visitaran aproximadament un 10% menys de turistes perquè un clima tan calorós no els agrada, i això significarà menys ingressos pel sector turístic, menys consum, disminució de llocs de treball, etc. I d’altres, com l’increment d’ús d’energia per refrigerar domicilis i comerços, amb una despesa superior.

Potser al pic de l’estiu, no convida massa a reflexions com aquestes, no massa divertides, però em temo que fem tard a mantenir el planeta tal i com ens el van deixar i m’ha semblat oportú parlar-ne perquè tenim proper el rècord de l’altre dia, i els que el van patir com ara jo, sàpiguen el que ens espera si seguim com fins ara.