Vells mites de l’empordà (II)

En Luard, un vell mariner del Port de la Selva, fou exaltat per Josep M. de Sagarra a les seves Cançons de rem i de vela: «Luard és una pell socarrimada / i és una llengua que no tasta gras, / clatell pelut i la gorra enfonsada / fins al nas, / samarreta de plom, cul de cabàs. / Quatre dents que s'escapen, vironeres, / d'un trosset de bigoti atapeït, / ulls amb un pam d'ulleres / i unes ungles més negres que la nit. / Luard, cos rebaixat, fortor d'esquer, / peus seguidors de totes les tasqueres, / cridaire, mentider i home de bé, / Luard el mariner!»... L'esmentat Luard es deia Eduard Roig i Marés i era un bon cuiner, sobretot de plats d'arròs. De vegades, contava històries com aquesta: «Un dia, a Banyuls, va atracar una embarcació panxuda, que poc era espanyola, amb nou mariners a bord. No sabíem d'on venien però sí que els movia la gana, la ganassa, ja us diré. Semblaven un bol de bonítols encallats al Portaló!... Me vàreig fúmere sis dits d'anisseta, vàreig manllevar un grapat d'arròs i els vàreig dir que iria amb ells. La barca era més bruta que la Carrasca i me varen dir al cap d'una estona que jo era un rufí mal escatat i que em penjarien de la verga si no els feia l'arròs bo i que n'hi hagués per a tots. Nois, com me vàreig collonir, jo!»...

En Met Pelatrumfes fou pla ben popular al seu temps. Era un dels anomenats Plagues de Llers; l'altre es deia, o li deien, en Met Jajà. Així fou escrit sobre ells llavors: «Quan els dos galifardeus van sortir barallats de les Illes, decidits a matar-se, van estar tot un dematí a la ratlla de França, ara et mato, ara no et mato. Fins que van adonar-se que ja es feia tard per anar a dinar i van fugir delerosos en cerca d'una bona teca»... O bé: «Quan es presentaren a comprar vi a Lladó, tastant-lo amb tota fruïció opinaven: –Aquest és massa eixut i aquest, massa dolç–. Provem-ne un altre... Aviat, amb els tastets repetits una i altra vegada, tot el celler i les bótes els hi ballaven davant dels seus ulls esparverats. Llavors, en Met Pelatrumfes, que simulava ser gavatx, digué en veu baixa al seu company que ja no podia més. Aleshores aquest, que volia tastar encara un altre got de vi bo que li oferien – «un ranci que dóna cora», segons el pagès venedor– interpretà així els mots del suposat francès: –Diu que li donguin un tall de llangonissa, que sinó el rependria»...

En Quimet «Perolero», un personatge que fou ben popular en el seu temps, anava sempre vagarejant amunt i avall pels carrers de Llançà, adobava com podia les olles, els cassons i les paelles i, de vegades, també paraigües vells o estripats. En Quimet havia viscut un temps a França, deia tot seriós, i per això parlava un català rogallós i entortolligat, segons ell mateix s'excusava. Bevia, en Quimet, sovint massa, cosa ben certa. Llavors, tot pitofi, amb la capòrria espessa, els ulls plorosos i el llavi bifi penjant, assegut vora una taula del bar de Ca l'Univers, remugava tot capficat: –Ai quin “lío”, Quimet!... De vegades la gent, insidiosa i provocadora, li proposava amb fingida innocència: –Quimet, per què no et cases amb la Xapa?... I ell els contestava, ben formal i seriós: –Com voleu que em casi amb una dona borratxa jo?... I no deia pas cap mentida, no, en aquest cas. A la Xapa, infeliç, pobra dona, la trobaven cada matí tot dormint la mona, ajaguda al bell mig del Merdissó, un carrer ben brut i enfangat que amb el seu nom ja ho deia tot, en aquells temps de la picor. Exemples, tots ells, d'un temps i d'uns pobles que ja no són el que eren...