Mascaretes

Després de trenta-tres mesos, ens diuen que definitivament es podrà deixar de portar la mascareta al transport públic. I aquest fet, tan poc significatiu a efectes pràctics, era una evidència que només una minoria de la població complia el precepte, almenys a mi em transmet l’alegria de passar una pàgina d’una negra història que esperem que no es repeteixi.

No sabem molt bé perquè han trigat tant a retirar-nos la mascareta. Potser la resposta la tingui el CIS o alguna empresa de sondejos, ja que la mesura s’ha adoptat, o ho sembla, més a partir de l’opinió pública que de la salut. En qualsevol cas, és una bona notícia que, ara per ara, ja només sigui obligatòria a centres sanitaris, farmàcies i residències.

Recordo com els anys previs a la pandèmia, entre somriures, jutjàvem com estranys aquells japonesos que es posaven les mascaretes al bus i al metro. Els titllaven de sensibles o figaflors. Avui els entenem.

Fins que de cop vàrem sentir a parlar d’un virus que venia de la Xina, que en mal dia va arribar a Europa i que quan el teníem quasi a tocar, i en concret a Itàlia, encara teníem l’esperança de poder-lo controlar i que no ens afectés. No érem conscients del que ens queia a sobre: eren els inicis d’una època de «mems» i de fer acudits amb les sigles «covid-19» associant-lo de manera més o menys ocorrent a l’any 20 que ens tocava viure. Fins que, malauradament, ens vam adonar que no hi havia motiu per a la broma, que la infecció era gravíssima, que els virus no hi entenien de fronteres, i que el preu a pagar seria elevat.

A partir d’aquell moment, ens vam acostumar a viure com mai la nostra generació havia viscut. Quelcom semblant als relats de guerra que ens havien explicat els nostres avis: amagats, espantats, sense feina, intentant protegir-nos de tot i de tothom mentre les notícies ens aclaparaven amb confuses xifres de morts.

Molt hem hagut de lluitar fins avui. I tots hi hem perdut pel camí: familiars, amics, coneguts, malalts o morts, una economia en recessió, una societat afectada, una inseguretat latent... Però avui encreuem els dits, tanquem els ulls i pensem que tot allò ha passat.

Per tots aquests motius i segurament molts més que em deixo, avui tenim molt per celebrar. I ara que ve Carnestoltes, traguem-nos les tràgiques mascaretes i engalanem-nos amb alegres màscares.