El ‘sorpasso’

Les enquestes són enquestes i, com diu el tòpic, l’única important és la que se celebra la nit electoral. En aquest sentit, és impossible saber si les dades de la darrera enquesta, la d’Electomanía de diumenge, és una tendència creixent o una circumstància puntual, però en aquest moment, el missatge és clar: ERC pagaria electoralment el seu acord de pressupostos, a diferència del PSC, que se’n veuria beneficiat. Els republicans perdrien al Congrés tres escons, però la destrossa es produiria a les municipals: pèrdua de 63 municipis, 7 cap al PSC i 56 cap a Junts.

Atès que la política és voluble i falten mesos per a una nova confrontació, aquestes dades són el que són: pura especulació. Però sí que denoten que ERC ha estat incapaç de donar motius sòlids per explicar el seu acord pressupostari. És a dir, ha perdut el domini del relat o, com assegurava amb eufòria l’ex Ciutadans i ara PSC Rubén Viñuales, «els mitjans de comunicació ens han comprat absolutament el relat». Malgrat l’arrogància, l’afirmació és certa: el PSC ha seguit una estratègia d’abraçada d’os que ha ofegat Esquerra. És el partit que ha dominat les negociacions, ha imposat els seus criteris i el que ha mostrat l’extrema feblesa dels negociadors republicans. Sens dubte, el PSC és el guanyador de l’acord, i ERC n’és la perdedora. És cert que manté la presidència i s’atorga uns mesos d’oxigen, però també ho és que el PSC s’alça com el partit imprescindible i sabrà practicar la dutxa escocesa amb ERC, amb notable eficàcia.

Quins són els errors que ha comès Esquerra, més enllà de l’error central: intentar mantenir el poder amb la precarietat de 33 diputats, després de tallar vincles amb els seus aliats d’investidura. El primer, l’arrogància. ERC ha tractat els aliats de Junts amb un menyspreu persistent que va tenir un punt àlgid amb el cessament del vicepresident Puigneró, però que no ha deixat de practicar posteriorment. De fet, ha cregut que Junts estava en caiguda lliure, no ha comptat amb l’impuls de l’exili, que nodreix d’esperança l’independentisme, i ha cregut, amb notable ingenuïtat, que era l’interlocutor dels poders fàctics. Poders que l’han usat per erosionar Junts, però que ara l’abandonaran ràpidament, concentrats en la recuperació socialista de la Generalitat.