De Cal Recader

Teatre a la Sala Municipal

"Sobre la boca de l’escenari creixen les sensacions, trepitjar el terra de fusta et fa sentir especial, si ets allà dalt, és per dir o fer alguna cosa extraordinària"

Manel Puig

Manel Puig

Des de 1933 a Castelló d’Empúries, tenim una antiga església convertida en sala de festes. Coneixeu la Sala Municipal? Segur que sí. Hi veureu una façana de carreus ben posats on hi destaca una senzilla portalada. Hi sobresurt un gran portal de fusta que dona la benvinguda. Un cop a dins, el vestíbul, on hi viuen els gegants Ponç Hug i Adelaida. A l’esquerra, el bar que no té propietari. A sobre, una petita estança. A la dreta, els serveis. A sobre, una altra petita estança de mals endreços. Unes passes més endavant, a dreta i esquerra dues escales encorbades porten al galliner. El dalt de tot fa temps que no s’utilitza, encara hi ha bancs del segle passat.

Baixem. Per accedir a la sala principal una porta central i a banda i banda dues de més petites. Prop de l’accés de la porta de la dreta, els antics lavabos, uns de soterranis. Ara entrem. La sala està plena de cadires, davant per davant l’escenari. A l’esquerra una porta d’accés et porta al darrere. Primer un passadís, segueixes, prop de l’antic absis de l’edifici conventual, un terra inestable de rajoles bellugadisses que les han vist de tots colors, et dirigeixen cap als camerinos. Dues estances separades per sexes s’acaben barrejant en un moment o altre de la nit. Els actors s’empolainen amb les actrius, les actrius s’acaben de guarnir amb els actors. Entre corredisses i repassades de text de darrera hora, l’estona abans de sortir a l’escenari és excitant.

Unes escales amples et porten entre bambolines, puges, t’esperes i mentrestant pots sentir l’olor del temps, de la pols, de les cortines de vellut. Quan veus la platea el mal de panxa s’enfila fins a la gola, et toca, la panxa hi torna, surts a escena, ja hi ets, dius la primera paraula, el primer gest i tot l’ofec desapareix. Sobre la boca de l’escenari creixen les sensacions, trepitjar el terra de fusta et fa sentir especial, si ets allà dalt, és per dir o fer alguna cosa extraordinària. Actues, surt bé, has deixat anar tot el text escrit que portes a dins i la gent aplaudeix el que has fet, el que has dit. T’agrada, un sentiment col·lectiu d’haver fet les coses bé t’envaeix.