No podem separar la seguretat de l’educació

Fa un any, publicava un article en aquest Setmanari titulat «El que jo vaig demanar» que no era més que una carta als Reis una mica especial. Aleshores demanava més recursos educatius i formació per a la població i hi explicava que les oportunitats que donem, sobretot a infants i joves, són claus per a construir el present i futur que volem per Figueres.

Ha passat un any. La majoria de coses continuen igual i, pel camí, jo he fet un pas endavant acceptant formar part de la llista de la CUP amb la voluntat de ser regidora els pròxims quatre anys. He decidit deixar de demanar i intentar fer realitat el que escrivia a l’article. I és que estic totalment convençuda que dotar dels recursos i fer les actuacions de les quals parlava són elements imprescindibles per a lluitar contra l’abandonament escolar i millorar les situacions individuals de molta gent, i que són factors claus per millorar la situació global de la ciutat.

Aquestes propostes són el camí més curt cap a un futur en què es redueixi la pobresa i l’atur i, en conseqüència, també per lluitar contra les situacions incíviques que tant ens indignen. Parlo de la brutícia que ens trobem pels carrers, de les baralles que veiem per les xarxes socials, però també dels comentaris racistes i d’odi que les acompanyen. Discursos de qui confon l’acció d’uns individus amb un col·lectiu i de qui vol enfrontar uns ciutadans amb uns altres, sigui per desconeixement o per malícia amb fins electoralistes.

Les polítiques de seguretat ciutadana no són senzilles. A Figueres, hem tingut governs de diferents colors, i regidors de seguretat (mai regidores) de diferents partits. I cíclicament hem sentit discursos grandiloqüents que volen solucionar els problemes només a partir de policia i repressió que mai han aconseguit tirar endavant ni cap mena de resultat positiu a mitjà ni a llarg termini. És viable aïllar la seguretat ciutadana dels impulsos partidistes? És factible buscar més solucions que no titulars fàcils? Podem tirar endavant polítiques de manera conjunta i coordinada entre els diferents agents implicats (autoritats i tècnics de l’administració, cossos policials i la població)?

Jo crec que sí, i l’exemple el vaig tenir quan vaig poder participar en la Marxa Exploratòria per Figueres. Una activitat de l’Ajuntament, dinamitzada per un col·lectiu d’arquitectes, urbanistes i sociòlogues, dirigida a fer propostes de millora de la seguretat ciutadana des d’una mirada feminista. Allà, un grup de dones figuerenques vam parlar de la diferència entre seguretat i la percepció d’aquesta, i vam poder veure fins a quin punt les experiències viscudes o conegudes per cadascuna influenciaven la nostra idea de seguretat i com la percebem. Vam buscar i valorar espais i llocs on ens sentíem més o menys segures i vam reflexionar sobre quins factors influïen a aquesta sensació. Hi ha elements físics i socials que condicionen els espais i les percepcions i ens van explicar com modificar els entorns perquè ens facin sentir més segurs i segures.

Crec fermament que cal buscar noves pràctiques i sobretot propostes promotores de convivència, que impliquin diàleg i recullin les valoracions dels veïns, que l’atenció sigui propera, amb un model policial de proximitat i hi hagi un enfocament de les estratègies d’intervenció comunitària.