Podríem coincidir que en general tots som en alguna mesura competitius. Sent com és la vida massa vegades una cursa d’obstacles, malament aniríem si no ens preocupés el que ens passa, el que fem, o si no posem l’empenta necessària en els nostres avatars diaris.
Vist així, d’entrada ser competitiu no és dolent. Molt millor això que tenir orxata a la sang. La competitivitat ens ajuda a donar el millor de nosaltres mateixos i mai és dolenta mentre no es torni destructiva, si no es guanya.
Val a dir que tenim un petit problema iniciàtic i és que ja des de petits, ens han entrenat a comparar-nos amb els altres: a voler ser qui rep més atenció, el primer de la classe, tenir el que algú altre té... I potser aquesta comparació és la que ens fa mal i la que ens frustra quan no arribem a allò que ens havíem plantejat. I tenim mal perdre, segurament per una mala gestió de les expectatives.
Per molt que sembli positiva la dita de «no saber perdre ni al parxís», potser no és tan bona com pugui semblar. De la mateixa manera que deixar guanyar als nens massa sovint als jocs tampoc seria una bona poció educativa, o que l’invent de treure les porteries del pati d’una escola perquè els nens no es frustrin, si no marquen gol, és una bestiesa com una casa de pagès –no és broma, ha passat a Catalunya, però no recordo a on–.
Tots tenim dret a defensar els nostres colors o idees amb bon joc i arguments, entenent que els nostres adversaris no són els nostres enemics. I quan ens arribi en alguna vegada la sort de guanyar, és aleshores quan toca ser modest en la victòria; allò que abans es deia «ser senyor» – i que en els temps que corren suposo que s’ha de dir ser senyor i senyora–, intentant ser generosos i compassius en l’administració del triomf. Això implica ser empàtics i entendre la frustració i de vegades la mala llet del qui ha perdut.
Exemples com el d’Argentina i Holanda en els quarts de final dels mundials de futbol no són gens edificants. Jugadors en actitud provocativa, insultant-se els uns als altres i permanentment de brega són un trist exemple de com joves malcriats i tots milionaris abans de complir els trenta anys, poden influir negativament a la nostra mainada quan mira els seus ídols per la tele.
Només per això, ja haurien de poder ser eliminats. I per molt que prefereixi Argentina que França i que cregui que Messi és el millor del món, els guanyadors d’aquell duel de maleducats no haurien de poder conquerir la competició.
