La sardana curta

Amitjan segle XIX, es va començar a interpretar «La Sardana Curta». Aquesta primera versió de vint-i-quatre compassos era fàcil de ballar, ja que sempre tenia la mateixa durada. Aquest acte de germanor, amb el punt de mira del Canigó, primer es va estendre pel Rosselló, l’Empordà i la Garrotxa i, va passar a ser el cant i la coreografia de Catalunya.

Després, tal com sabem, a principis del segle passat (segle XX) tal com l’havia organitzat el gran Pep Ventura (1817-1875) va passar a ser de passos llargs i passos curts i de diferents llargades.

És per això que els caps de colla compten i reparteixen. Precisament, aquesta acció de donar les «ordres» és per mi una de les parts que m’emociona. Els sents ... Llargs!, Curts!, Aire!, Braços enlaire!, Va! Que en falten tres! I n’hi ha que els sents quan compten.

L’altre dia a Girona, el tenia a prop i ho feia amb veu alta... tren-ta-set, tren-ta-vuit, tren-ta-nou... Escoltant-los se’t posa la pell de gallina. Anem-hi!, a ballar o a escoltar, es passa una bona estona. I sobretot convideu els joves, ja que ser músic és una molt bona feina. És una gran satisfacció veure com amb el teu treball, la gent gaudeix