La productora de la sèrie d’Eva Longoria ens va dir que necessitava 100 pisos per allotjar els seus treballadors i vam pensar, «però si no hi són». Aquesta resposta de l’alcaldessa, Agnès Lladó, en una entrevista recent a l’EMPORDÀ torna a posar el dit a la nafra d’un dels grans problemes que té Figueres i moltes altres ciutats catalanes i d’arreu d’Europa, les dificultats per a l’accés a l’habitatge. Els problemes de la productora són, si es vol, una anècdota perquè el principal problema no és que una empresa de fora tingui dificultats per allotjar els seus treballadors per fer una feina temporal a Figueres. El principal problema és que els veïns de Figueres no puguin trobar habitatge per continuar vivint a la ciutat. No el trobin perquè, simplement, l’oferta és molt inferior a la demanda.

«Durant anys no s’han fet polítiques d’habitatge a Figueres», denuncia Lladó sobre la que, des del seu punt de vista, va ser la «dimissió» d’antics equips de govern en temes com habitatge protegit, pisos per a emergència habitacional, lloguer per a joves o la redacció d’un nou POUM que permetés desenvolupar àrees destinades a habitatges unifamiliars per «competir» amb les poblacions de l’entorn.

La picabaralla política entre els que asseguren que «tu no estàs fent» i els que responen «tu abans no vas fer res» ha deixat, des de fa dècades, l’accés a l’habitatge com un problema sense resoldre. A cada ciutat amb les seves particularitats. En el cas de Figueres, condicionat per l’urbanisme urbà de carrers estrets, pocs espais per a cases unifamiliars i les cicatrius que representen tant els passos a nivell com l’antiga N-II. I, en el cas de les poblacions de la costa, per l’efecte distorsionador de la presència de molts compradors estrangers. A l’Alt Empordà, un notable percentatge de les vendes d’immobles dels darrers anys s’han fet a ciutadans nascuts fora de la comarca, especialment francesos, però també d’altres nacionalitats, amb un poder adquisitiu més alt que els possibles compradors. Una situació que, d’entrada, no era dolenta per si mateixa, perquè ha servit per reactivar l’economia i la construcció després de la pandèmia. Però que pot acabar sent molt perjudicial, si acaba provocant una alça de preus que converteixi en encara més complicat l’accés a l’habitatge a la comarca.