Hi ha dies en què no hi penses. Simplement, surts al carrer amb la mascareta posada de casa per inèrcia perquè portar la boca tapada ja forma part de la teva normalitat. Hi ha dies en què no vols pensar-hi perquè si no ho fas sembla que pràcticament no existeixi. Però hi ha dies en què és inevitable preguntar-te per què i, sobretot, quan s’acabarà.

És clar que durant les últimes setmanes hi ha hagut una explosió de contagis enorme i que la situació per culpa de la pandèmia, ara mateix, a Catalunya és de tot menys favorable. També és cert que fa un any i mig que vivim d’aquesta manera estranya i que ens hi hem habituat, però quan hi reflexiones no deixa de ser insofrible. Massa morts, massa personal sanitari cansat i massa culpabilitat mal repartida.

La famosíssima frase “els joves en tenen la culpa” està desgastada. Hem sigut els últims en ser vacunats, les nostres vides, com les de tothom, s’han capgirat totalment, i tenim l’edat que tenim. Això de l’edat no és cap justificació, sempre he dit que he preferit les vacunes abans per als meus avis que per a mi, però m’hagués agradat poder fer, imagino que com la majoria, la meva vida universitària amb certa tranquil·litat que impliqués poder anar a classe sense confinaments, sortir fins tard sense toc de queda i gaudir de sopars infinits amb les amigues.

En tot cas, no poder fer res de tot això no és nou. El que potser sí que ho és, almenys en el meu cas, és la quantitat de persones properes o conegudes contagiades, confinades o pendents d’una prova mèdica relacionada amb la pandèmia. El nombre d’afectats és cada vegada més gran i fa por. De respecte, el virus sempre me n’ha fet, però veure-ho “tant” de prop és bastant pitjor. Buscar qui en té la culpa no té massa sentit. Crec que tots aquests imprevistos fa temps que formen part de la nostra vida i tothom ha d’acceptar que alguna cosa d’aquestes pot passar en qualsevol moment. Ara més que mai.

Tot i això, per a mi encara és difícil. Segurament, pensava que amb tot el viscut aprendria a no fer plans a llarg termini, però, personalment, aquest fet tan simple és pràcticament impossible. Després, és quan arriba una nova onada i tot torna a la casella de sortida. I clar, tot es fa més complicat. Ja dic que no intento pensar-hi massa, però viure aquesta situació cinc vegades fa que sigui impossible no caure-hi. Al principi no entenia què passava, però sí que comprenia que ens agafés a tots molt desprevinguts. Una pandèmia mundial? Vivíem en una pel·lícula? Ara, però és més complicat. El dia de la marmota que vivia durant el confinament el visc ara també, però podent sortir al carrer. I el cansament i l’angoixa pesen. I cada vegada ho fan amb més força.

Sé que és important no fer-ne massa cas, que cal passar els dies com es puguin, però és realment difícil. Com amb tot, imagino que amb molt de temps ens hi acabarem acostumant de veritat i potser, i només potser, algun dia deixarem de trobar a faltar la vida que teníem abans de la pandèmia. O potser no ho farem i aprendrem a viure d’una altra manera. Potser millor no pensar-hi. No ho sé.