26 de maig de 2020
26.05.2020
L'Empordà

Dos alcaldes bons i un destí cruel, històries de Maçanet de Cabrenys i Portbou

«Resultaria un xic irònic, però, que en territori altempordanès haguessin perdut la vida durant la Guerra Civil més alcaldes d'esquerra que de dretes»

25.05.2020 | 19:00
Jose Luis Bartolomé, professor i escriptor.

El nostre insigne i admirat geògraf i historiador Albert Compte ja ens alertava (República i Guerra Civil a Castelló d'Empúries, 1994) de la dificultat de reconstruir el període de la guerra civil a la nostra comarca per la manca de documentació escrita, per les limitacions i els perills que suposa disposar bàsicament de testimonis orals. Les versions populars sobre la bondat o dolenteria de determinades figures municipals (eclesiàstiques, polítiques, o d'altres estaments) que varen patir la repressió durant el trienni bèl·lic i/o el dilatat postoperatori franquista no acostumen a ser d'un parer integral. Personalment ho estic confirmant en la recerca sobre un sacerdot fill de Palau-saverdera afusellat l'estiu del 36.

És per això una sort que dos llibres publicats aquest abril de confinament ens mostrin la mateixa cara lloable, noble, generosa, de dos alcaldes del mateix partit (Esquerra Republicana) durant l'etapa esmentada. A Guspira de passions, Joan Vergés ofereix una biografia novel·lada de Miquel Barnadas Martín, «l'alcalde màrtir», com el va batejar en una homilia el mossèn de Maçanet de Cabrenys als anys seixanta.

El llibre –amb el rigor i estil narratiu característic de l'autor espollenc– és un ample recorregut des de la infantesa d'en Miquel, les adversitats familiars, la pluriocupació (hostal, perruqueria) per tirar endavant la llar compartida amb la mare i dos germans, la fortuna sobtada per un segon premi de la Rifa de Nadal de l'any 1933, la relació romàntica prohibida amb la pubilla d'una de les hisendes més benestants del poble (catòlics i de dretes), la seva implicació social i política treballant per la pau en temps d'oberta hostilitat veïnal, assumint el càrrec de batlle de manera efímera (4 gener-15 març 1937) i funesta: tres trets al pit per part d'un escamot de milicians de la CNT-FAI varen estroncar la seva vida prometedora (tenia 32 anys). El seu delicte? Fidel al seu ideari, es va negar a lliurar els dos capitostos de la dreta maçanetenca que reclamaven els llibertaris.

Al segon capítol de Cròniques des del centre de l'univers. Perseguint fantasmes a Portbou («L'home de l'Studebaker») el periodista Ramon Iglesias revela «una història quasi inèdita construïda amb els trossets que he anat recollint entre diferents testimonis que [...] descobreixen un personatge formidable». Benjamí Cervera Esparoner (?) va ser el darrer alcalde català que va marxar a l'exili, el febrer de 1939, deixant (això és matèria d'un altre capítol) una caixa forta al seu despatx, que es va conservar hermètica i invisible durant 72 anys. Les actuacions del batlle Cervera són d'èpica pura: va salvar la vida d'un diputat a les Corts pel Front Català d'Ordre, encarant-se des de la teulada de les escoles, amb el suport d'alguns portbouencs armats, al camió ple de milicians del temut comitè d'Orriols; va ordir un estratagema per evitar que el mossèn del poble i després dues monges del convent local fossin pelats pels anarquistes. Fins i tot es va arriscar –passant la frontera amb ell– en la fugida d'un periodista i polític d'ERC perseguit des de Barcelona. Cervera tenia 45 anys quan els nazis el varen afusellar l'any 1941 acusat de pertànyer a la Résistance francesa.

No cal esplaiar-se sobre els colors de les atrocitats comeses durant aquesta maleïda guerra a la pell de Catalunya o de l'estat espanyol. Resultaria un xic irònic, però, que en territori altempordanès haguessin perdut la vida durant aquest període més alcaldes d'esquerra que de dretes (el cas de Martí Planas Figa, alcalde de Cistella, afusellat per una colla no identificada, el cos del qual mai no s'ha pogut trobar). Tots es mereixen un record d'amable o discreta empatia. Al capdavall, potser tenia raó Montesquieu: «Feliç és el país que no té història».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook