Espanya, amb 7 reactors en marxa i 3 en fase de desmantellament, s'haurà de fer càrrec d'unes 7.000 tones d'aquests residus radioactius. És el combustible que gasten les nuclears, urani enriquit, i és extremadament perillós per a les persones. Per guardar aquests residus durant els pròxims 60 anys, l'any 2009 el govern espanyol va acordar que s'havia de construir un magatzem temporal centralitzat, l'MTC. Però el projecte està paralitzat. El problema és que els reactors no es poden aturar i no deixen de produir residus. Les centrals d'Almaraz, Cofrents o la mateixa Vandellòs tenen les piscines on refreden aquest combustible gastat al límit de la seva capacitat. Què han de fer les centrals, llavors, amb aquest combustible? Les nuclears d'Ascó i Trillo, veient que les obres de l'MTC s'endarrerien, en van fer un de propi, que ofereix les mateixes garanties de durabilitat que un MTC. És necessari, per tant, un magatzem centralitzat? Tornarà Espanya a disposar d'instal·lacions duplicades innecessàriament?

A Europa hi ha països que han començat a buscar una resposta a aquestes preguntes. A Suècia, als anys 80 van decidir que guardarien l'urani gastat en un magatzem geològic profund. El projecte consisteix a amagar els residus en una mina que volen excavar a 500 metres de fondària i oblidar-se’n per sempre. Fa 30 anys que els suecs en discuteixen els detalls i la manera de fer-ho. Però, de moment, encara no han fet el primer forat. El que sí que han excavat és un laboratori a una fondària similar, per fer proves de resistència de materials, que segons els ecologistes suecs no són tan resistents com la indústria afirma.

Què se n'ha de fer, d’aquests residus, dels quals les generacions actuals s'han beneficiat en forma d'electricitat? És possible construir alguna cosa que aguanti 100.000 anys, quan les construccions més antigues de la humanitat no arriben als 7.000 anys?