Empordà

Empordà

Figueres

Sílvia Subirós s’endinsa en l’altra història d’El Motel amb «La cuina dels homes»

El documental es va estrenar amb èxit al Festival de Màlaga i es projecta aquest dimecres a la Sala La Cate de Figueres

Un moment del documental, Josep Mercader a la cuina "La cuina dels homes"

«Tots els homes de la meva família s’han dedicat a la cuina, però cap de les dones ho ha fet. Jo tampoc hi vaig entrar mai a treballar. Per què?». La directora de cinema Sílvia Subirós (Figueres, 1983) li va fer aquesta pregunta al seu pare, Jaume Subirós, qui es va sorprendre en no ser-ne conscient. Aquesta qüestió la va empènyer a estirar del fil i descabdellar el que semblava un enigma: on eren les dones, què feien, què pensaven? El resultat és el documental La cuina dels homes. Amb ell, Subirós parteix de la pròpia història familiar per crear un relat alternatiu i experimental sobre la història i la cuina de l’Hotel Empordà, més conegut com El Motel –la llar de la seva infància i adolescència– i, per descomptat, sobre les dones de la casa, principalment, de la seva àvia, Anna Baret, a qui no va conèixer i sobre qui quasi ningú li havia parlat. El llargmetratge, que es va estrenar al Festival de Màlaga amb molt bona acollida i fa pocs dies al DOCS Barcelona, es projecta aquest dimecres, de la mà del cineclub Diòptria, a dos quarts de nou del vespre a la Sala La Cate de Figueres amb la presència de la directora figuerenca.

Anna Baret, la dona de Josep Mercader "La cuina dels homes"

Josep Mercader (1926-1979) era l’avi matern de Sílvia Subirós. Ella no el va conèixer perquè va morir molt jove, als 53 anys, però sí moltes coses sobre ell i, sobretot, el llegat que va deixar com un dels xefs més reconeguts de la seva època, tot un referent que va catapultar el Motel dins les pàgines de la història de la cuina catalana. De qui sí que ho ignorava quasi tot era de la seva àvia, Anna Baret, que va morir encara més aviat que l’avi. Fa un temps, Subirós va descobrir unes cintes domèstiques, totalment desconegudes per ella, enregistrades per l’avi amb la seva càmera de 8 mm que no només van apropar-la a ell, a través d’aquest interès pel cinema, sinó que, sobtadament, van retornar-li records del llegat femení, ja que les protagonistes de les cintes, principalment, eren l’àvia i les seves dues filles, totes sempre posant per a ell, mirant a l’objectiu, desfilant, amunt i avall. «Per primera vegada vaig veure la meva àvia en moviment», assenyala Subirós. També el món a través de la mirada de l’avi. Acompanyant aquestes cintes també n’hi havia de posteriors on se la veia a ella mateixa, a diferents edats i en diferents moments distesos, amb la resta de la família.

Aquest tresor ha esdevingut una part essencial de La cuina dels homes, un documental, mereixedor d’una Beca Agita de l’Ajuntament de Figueres, que ajuda a contraposar «com era de cèlebre el meu avi i l’anonimat de la meva àvia i com era de curiós, i quina coincidència, al món de la cuina sol passar el mateix: la cuina domèstica és un terreny femení i la d’autor, masculí». «Jo he volgut reflexionar com sovint tendint a posar en el centre del relat aquestes històries més èpiques i explicables i oblidem, per contra, les capes que hi ha per sota, com és la meva àvia, que també han format part d’aquesta història i han estat oblidades per alguna cosa, també», comenta Subirós.

Les imatges d’aquestes cintes es van intercalant amb altres materials audiovisuals d’arxiu trobats que transporten a l’espectador als anys 20, dècada en què van néixer els avis. Aquestes imatges, que ajuden a entendre «tota la part narrada que no està filmada», s’enriqueixen amb converses que la mateixa directora manté amb els seus pares o amb altres persones que van viure de prop aquells temps al Motel com l’escriptor Josep Valls.

Sílvia Subirós signa la direcció d’aquest documental, però comparteix guió amb la muntadora Florencia Aliberti, amb qui ja ha treballat anteriorment i a qui vol reconèixer-li vivament la seva tasca. En aquest sentit, Subirós explica que un documental es fa tres vegades: «primer el fas en el teu cap, després el rodes i, finalment, el muntes». És en aquest tercer àmbit quan el paper dels muntadors és vital. «Habitualment, no se’ls té en compte com a guionistes i sí que ho són, perquè a la sala de muntatge fas un guió de nou». Veient els resultats i malgrat les dificultats, la directora no pot amagar la satisfacció: «És la pel·lícula que volia fer».

La directora Sílvia Subirós "La cuina dels homes"

Quan una observa el currículum de Sílvia Subirós sembla estrany. Va estudiar Economia (UAB) i Teoria de la Literatura (UB) i, posteriorment, guió i direcció de cinema. No ho va fer abans perquè, explica, «no sabia ni que es podia estudiar». En el decurs dels estudis de cinema, va fer un curs de documental que va obrir-li els ulls. Era allò el que li interessava de veritat: «El documental és una manera diferent d’entendre el cinema, des de la realitat, d’explicar històries molt interessants, una posada en escena». Dins el gènere, però, Subirós s’ha decantat pel documental de ficció, «una forma de cinema una mica més lliure, no tan lligada als mecanismes de la indústria, molt més complexos». De fet, afegeix, «amb un equip petit i molts menys diners pots fer una pel·lícula molt més interessant». La prova d’això és el treball que ha fet fins ara.

La seva primera peça va ser el curt La Edad del Sol (2010). Amb ell ja va obtenir uns quants premis, entre els quals el de millor direcció dins la categoria de Nova Autoria, al Festival de Sitges d’aquell any. Després ja arribà El Festival de la mentida, el seu primer llargmetratge documental en bona part produït per ella mateixa; Filma, codirigit amb Florencia Aliberti, fet amb adolescents i on ja experimenta amb l’híbrid ficció documental.

El curt Can Gardell

La darrera producció, codirigida amb Aliberta i creada quasi paral·lelament a La cuina dels homes, és Can Gardell (2021), té com a protagonista una família de masovers de Cabanes. «Vam començar fent un documental fins que els hi vam proposar transformar-ho en un curt de ficció documental, una història basada una mica en la vida real, però amb punts de ficció i ells actuant», rememora Subirós tot recordant que aquesta és una pràctica que fa molt temps que s’utilitza dins el gènere documental. El rodatge es va concloure just abans del confinament i van aprofitar aquell temps per fer el muntatge. Can Gardell es va estrenar internacionalment al Message to Man de Sant Petersburg i a territori nacional a Zinebi, Bilbao.

Compartir l'article

stats