Sant Pere de Rodes, immortal i etern

El 30 d’abril de l’any passat, s’inaugurava l’exposició Sant Pere de Rodes, l’objectiu immortal. Fotografies i fotògrafs (segles XIX-XXI), una mostra, instal·lada a la Sala de Llevant del mateix monument i que encara es pot visitar, que proposava un viatge emocional a partir d’una setantena de fotografies, moltes d’elles inèdites, sobre aquest símbol empordanès. Aquest diumenge, a dos quarts d’una del migdia, just un any després, es presenta el catàleg coincidint amb l’onzena pujada a Sant Pere de Rodes, una crida oberta als veïns dels nou pobles del cap de Creus –la Vall de Santa Creu, el Port de la Selva, Palau-saverdera, la Selva de Mar, Cadaqués, Vilajuïga, Llançà, Roses i Pau–, s’hi atansen recorrent, molts d’ells, els vells camins que hi conduïen, alguns amb sis hores de trajecte. La proposta busca recuperar aquell vincle ancestral, ara més difús, que va ajudar a salvar el monument i que va sorgir del cor d’aquest territori humà.

La historiadora Sònia Masmartí explica que sempre s’ha posat molt èmfasi en l’edat mitjana, «una època d’esplendor» per al monument, mentre que «la seva història recent és molt desconeguda» i, a més, resta envoltada sota una aura de mitificació «amb tresors descoberts i viatgers que hi havien passat». Això ha portat Masmartí i l’arqueòloga Anna Maria Puig, dues de les comissàries de l’exposició, a submergir-se en el passat de Sant Pere de Rodes. Ho han fet indagant en la premsa de l’època, llegint amb cura els sucosos articles antics d’Ampurdán, La Publicitat o l’Empordà Federal, entre altres.

Moltes de les dades extretes han servit per escriure la primera part del llibre, una introducció històrica que arrenca des del moment en què els monjos abandonaren el monestir, a finals del segle XVIII, fins al 1999 quan s’inauguren les obres de restauració. D’aquells primers temps, han hagut d’estirar el fil de cròniques dels viatgers que s’hi atansaren i que explicaven allò que veien, el que sentien. En els textos, que es combinen amb les fotografies més antigues que han trobat i que casen a la perfecció amb el que es narra, el sentiment predominant era el dolor en veure defallir aquell imponent lloc de culte en un estat llastimós. El corresponsal en l’article «Desde Palau Sabardera», publicat a La Lucha, el 1897, escriu: «Que la fama de los mismos pregonada por los miles de excursionistas que han visitado y visitan aún todos los días aquellas desiertas y solitárias mansiones, son una pálida y débil sombra ante la vision admirable de la realidad». O El Diari de Girona, el 1888, evoca la desolació i l’abandonament: «Al penetrar en su recinto, nuestras plantas pisaron recientes escombros, mientras que bandada de vencejos se ocultaban asustados en la cripta y llegaba á nuestro oído el rumor de una piedra llegada al suelo».

Aquells excursionistes, amb esperit aventurer, també en destaquen el silenci i la solitud del lloc. Molts d’ells venien de Barcelona i llogaven guies locals perquè «els conduïssin fins al monestir». «Era com una aventura romàntica i a tots els impacta i els colpeix molt», admet la historiadora. També és el temps del pillatge, del vandalisme, del saqueig que, inicialment, sorgia «d’un odi envers aquell senyor feudal que durant segles els havia explotat». Això va portar al tràfic d’antiguitats. «Alguns hi anaven amb equips de paletes a desmuntar parts per vendre-les d’una forma premeditada», diu Masmartí qui recorda com, als anys trenta del segle XIX, un hisendat de la Selva va llogar uns manobres per desmuntar la portalada i vendre-la. En aquells temps, la comunitat ja estava instal·lada a Figueres. A finals del XIX, sorgeixen les primeres veus que reclamen recuperar el monument, aleshores encara propietat dels ducs de Medinaceli. Al llarg del segle XX, creixen els moviments populars des dels pobles de l’entorn: «La població busca els intel·lectuals perquè defensin Sant Pere de Rodes, clamin al govern perquè el salvin; és la lluita del poble i és molt emocionant veure tota la gent que s’ha esforçat per evitar que continués caient».

A la segona part del llibre, es reprodueixen, en gran format, les imatges dels fotògrafs de l’exposició que, a més, va fer de reclam. Així, dins el volum, s’inclouen altres fotografies de retratistes desconeguts i amateurs que van captar l’ànima del monestir en diferents moments de la seva existència. Amb paciència, van anar seguint la petjada, anant casa per casa, sol·licitant als descendents aquelles imatges mai vistes i conservades al fons d’una calaixera. «Són fotografies de molta qualitat i inèdites», reconeix Anna Maria Puig. En aquest recorregut, també van fer parada per diferents arxius municipals, com el de Roses o Figueres, on van localitzar més material gràfic. Aquestes imatges, de gran vàlua, com explica Puig, «permeten demostrar en quin moment es trobaven les obres de restauració o les activitats que s’hi feien». A més, observant-les amb lupa, han revelat secrets. És el cas d’una obra pictòrica a l’església –unes claus de Sant Pere i una mitra papal– que desconeixien.

A banda de la presentació del llibre, publicat dins les monografies de l’Institut d’Estudis Empordanesos amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat, la pujada també inclou una visita guiada al monument i animació musical dels Ministrils de l’Empordà.

Subscriu-te per seguir llegint