Albert Llobet (1988) és un jove artista figuerenc. De ben petit ja li agradava molt dibuixar i pintar i també jugar a futbol. Com a futbolista va arribar a la selecció sub-18 de Catalunya. A vint anys es va veure obligat a prendre una decisió, triar entre el futbol o l'art? Va decidir decantar-se per la seva branca artística. Format a l'escola Elisava i amb una estada que el va marcar molt a la prestigiosa Universitat de Rhode Island Scholl of Design dels Estats Units, Llobet té ja un llarg bagatge de treballs realitzats com a artista i dissenyador. Darrerament també es dedica al món de l'hostaleria per tenir ingressos addicionals a la venda de la seva d'obra. Ha exposat a Figueres, Llançà, els Estats Units, entre altres molts llocs. Fa poc acaba de fer-ho a Dubai i, ben aviat, serà present en una fira d'art a Xangai. Avui, al Retrovisor, el convidem per parlar de la seva vida, la seva obra i el seu cotxe, un BMW Z3 descapotable clàssic.

Com es presenta vostè: artista, creatiu o empresari de negocis d'hostaleria?

Sobretot soc artista, sempre m'ha agradat crear. A casa els meus pares sempre m'han donat suport en les meves decisions. Però tenien clar que a casa no volien un artista bohemi, el pare sempre m'ha inculcat els valors de l'esforç i el treball. Jo soc a l'hostaleria gairebé per accident. L'art em permet viure, però els ingressos són molt irregulars, així que vaig pensar que una bona opció podria ser agafar un negoci de temporada, pencar fort, i fer un coixí per poder pintar amb més tranquil·litat a l'hivern.

Parli'ns dels seus negocis d'hostaleria, on li agradaria arribar?

Des de fa set anys regentem, amb el meu germà Joan, el restaurant del Tres Vents del Club Nàutic de Llançà i, a Figueres, el pub Maverick de la plaça del Sol. Fa unes setmanes vaig muntar la barra de la festa del Charly, el que va ser un homenatge a l'Agustí Planas. Amb aquests anys he muntat diferents esdeveniments i m'agrada molt aquesta fórmula de treballar. Penso un projecte, el focalitzo, i aporto el meu estil, llavors es materialitza i s'acaba. El dia a dia, si perdura, em cansa i perdo l'interès. Soc una persona molt creativa i necessito nous estímuls i que les coses vagin evolucionant.

Els seus plats i tapes són creatius tant en la presentació en el plat com també en l'elaboració, on ha après a cuinar?

Al Club Nàutic tenim un equip de cuina. Però us he de confessar que quan vaig començar al restaurant, encara que jo ja tenia algunes nocions, notava que em faltaven coneixements per controlar tot el procés. A l'hivern següent, me'n vaig anar a Londres. A través d'un contacte, vaig entrar a treballar a la cuina d'un restaurant de molt de nivell, del personal executiu de la firma d'advocats i auditors Ernst and Young. Vaig estar sis mesos a la cuina, on vaig aprendre molt. Va ser una molt bona experiència en tots els sentits.

En una ciutat tan creativa i cosmopolita com Londres, suposo que vostè va aprofitar per inspirar-se i pintar?

Sí, ho vaig provar. Vaig llogar un petit estudi, però amb el mal temps i la humitat que hi ha a Londres els meus quadres tenen moltes capes i no hi havia manera de poder-los assecar. Al final vaig deixar-lo perquè no m'era rendible.

Vostè també és conegut com un jove polític militant de Junts per Catalunya.

El tema polític em surt de dins des de ben petit. Penso que a Catalunya no som independents perquè cadascú tira pel seu cantó. Mireu, si en un moment com l'actual a Figueres, per posar un exemple, els partits independentistes es tiren els plats pel cap mirant per la seva cadira en comptes d'anar junts, ja em direu com podem anar bé en l'àmbit de país per assolir la independència...

El viatge a Waterloo: com se li va ocórrer d'anar a portar una obra al president Puigdemont?

Jo ja havia regalat un quadre meu al president Artur Mas, de la sèrie 9 raons pel 9 N. Fa un any la seva dona Marcela Topor em va fer una entrevista en anglès per la televisió d' El Punt, i mesos més tard vàrem tornar a coincidir. Li vaig explicar la meva idea, vàrem moure fils i vàrem concertar una visita. Dit i fet, vàrem anar a Bèlgica amb el meu pare. El quadre té molt significat, el títol és Si trenquem la unitat, perdem la llibertat, trobo que lliga molt amb les seves idees. Carles Puigdemont va estar molt content de rebre l'obra, tant és així que va decidir penjar-la a la sala on es fan les reunions de la república. Sovint es pot veure a la televisió.

Posicionant-se políticament, creu que pot afectar la seva carrera artística?

La veritat és que jo ja tinc un perfil d'artista «peculiar». Amb el tema polític, jo em posiciono i exterioritzo el que són els meus sentiments. Si això, aquí a casa, com a artista resta, ho accepto. No em preocupa, perquè penso que els artistes hem de tenir una visió global del mercat. Soc un artista-independentista obert al món.

Abans parlar del seu cotxe, m'agradaria recordar un treball seu, el Mini de colors que va exposar davant de la Torre Galatea.

Aquella obra va ser una proposta efímera. Em varen encarregar el cartell de la Fira del Dibuix i la Pintura del Casino Menestral de l'any 2011. I se'm va ocórrer de fer una obra en tres dimensions.

Un Mini clàssic desballestat, on el va trobar?

El Mini estava molt fet caldo, el vaig comprar a Pontós, estava abandonat en un camp. El Mini és un cotxe icònic. A més, fora de context, amb tant de color i situat al davant del Museu Dalí creava un gran impacte. Es va convertir en una mena de happening amb el qual la gent va interactuar. Va tenir molt de ressò, va estar molt bé.

Algun cop que hem parlat, ens ha comentat que li agraden els cotxes clàssics.

No sé ben bé per què sempre m'han agradat els cotxes clàssics i esportius. Concretament, m'agraden molt els Porsche 911 dels anys setanta i vuitanta, refrigerats per aigua. Amb aquest model hi tinc una relació d'amor i odi. L'any 2013 un client del restaurant en tenia un. Teníem molt bon rotllo i, en veure que m'agradava, me'l va oferir. Ho vaig rumiar molt, a casa em deien «estàs boig, i què dirà la gent de tans diners per un cotxe de quaranta anys?». El vaig deixar passar. En una altra ocasió, en vaig trobar un altre a Vic de color verd amb els seients de cuir color camel. Vaig anar-lo a veure, vaig fer una oferta, sense fer paga i senyal, i l'endemà el venedor es va fer enrere. Ara els preus s'han duplicat, amb els Porsche 911 clàssics hi ha molta especulació. He après una lliçó per la vida, si passa una oportunitat, l'has d'aprofitar i deixar-te estar del què dirà la gent.

Home, no es desesperi, potser en sortirà algun altre a la venda.

No, ara per ara els preus estan pels núvols i, a més, els diners els dedico a produir més obra, i pagar les despeses dels viatges a les fires i exposicions internacionals.

Parlem del seu cotxe.

Aquest BMW Z3 el vaig comprar per treure'm les ganes del Porsche, i la veritat és que n'estic molt content. M'agrada molt, té una silueta amb el morro llarg i dues places com els esportius clàssics.

Què és el que més li agrada del Z3?

El que més m'agrada és que és ja un cotxe icònic, en ser descapotable et dona una sensació que sempre és festa, sembla com si estigués de vacances cada dia, encara que estiguis treballant (somriu).

A visitar el president Puigdemont no hi va anar pas amb el seu BMW?

No (somriu), el quadre era massa gran per al seu maleter.