El tudó, el colom més gros amb anella blanca al coll

És molt fàcil de veure i identificar, és com un colom gros, amb el cap petit en relació amb el cos, i unes inconfusibles taques blanques al costat del coll i en la part superior de les ales. Les plomes de l’esquena són de color gris blavós, i rosades o taronja clar a la part del pit. La cua acaba amb una banda negra. El bec és ataronjat i les potes vermelloses. Mascles i femelles no es poden distingir pels colors o la mida, però els més joves tenen uns colors més apagats i no tenen les taques blanques el coll.

Tot aquest embolic de colors poc definits es troba ben descrit (i amagat) en el seu nom científic: Columba palumba, que prové del llatí i literalment volen dir colom i tudó. En la Roma antiga, el colom roquer s’anomenava Columba livia, i el tudó, Palumba.

Amb el temps, les dues paraules es van anar confonent i les llengües romàniques derivades del llatí van agafar una o altre per anomenar de manera genèrica, els coloms. El català, l’occità, l’italià i el sard van quedar-se amb els derivats de columba: colom, coloma, colomba, colomb, colombo i columbu, i en el castellà, el portuguès i el romanès va predominar l’altre nom: paloma, palomo, pomba, pombo, porumbel. En francès també s’anomena colombe, tot i que predomina el mot pigeon, del llatí pipionem «que piula», que en castellà va donar pichón, que és el nom del pollet.

Tanmateix, els mots columba i palumba tenen orígens més antics, en les llengües indoeuropees, i, curiosament, són noms de colors: columba vindria a dir blau i palumba volia dir gris-blau clar, descolorit. L’adjectiu pàl·lid prové d’aquesta mateixa arrel.

Els tudons viuen tot l’any a la comarca, fan niu i pugen els pollets. Ara al març, estan de festeig, com molts animals. Mascle i femella fan un niu no gaire elaborat, de palets secs i en forma de plataforma, dalt dels arbres.

La femella pon només dos ous blancs. La primera posta és a l’abril, tant el mascle com la femella coven els ous durant 17 dies, i. al cap d’un mes .els pollets ja volen. Si l’any és bo i troben menjar suficient, solen fer una altra posta de dos ous, al juliol o agost.

Mengen fruits, brots, llavors de cereals, aglans, tant a terra com en els arbres. Necessiten aigua cada dia, i quan troben l’aliment són molt voraços i se’l cruspeixen ràpidament. A l’hivern, la població nord-europea es desplaça en migració cap a les deveses d’Extremadura, a alimentar-se d’aglans. Hi ha també una població sedentària, sobretot a la península Ibèrica i aquí a casa nostra, que no migra. Viu en zones de cultiu, arbredes, boscos i també en parcs i jardins de les ciutats i pobles, on es pot tornar bastant confiat amb l’humà.

Té un cant molt peculiar, format per una frase de cinc síl·labes iguals, amb una cantarella molt fàcil d’identificar: gu, gu, guuuu, gu, gu. (Aquí hi heu de posar una mica d’imaginació...). Són gregaris, és a dir, prefereixen viure en grup, per protegir-se dels depredadors, majoritàriament rapinyaires o alguna guilla amb sort.

Un tret propi dels tudons és la manera d’aixecar el vol: baten les ales amb un soroll característic i, els mascles, quan busquen parella, s’exhibeixen volant cap amunt per deixar-se caure, planejant, amb les puntes de les ales mirant el cel.

Ha estat un ocell molt apreciat des de l’antiguitat, i ha format part de la dieta dels humans des de temps antics. Diuen que si una parella de tudons fan niu en una casa, els amos de la casa es faran rics i l’abundància sempre hi serà present.