Quan Josep Descamps Carola, o Campa, com tothom el coneix, es va jubilar ara fa uns deu anys, se li va acudir començar a modelar troncs de fusta. Així va ser com, partint de zero, va agafar el torn i va anar creant tota mena d’objectes de decoració, taules, bastons, garrafes, gerros, setrills, morters, rellotges, baldufes per als nens, entre altres infinituds de «moneries», com els anomena i que es van apilant ara a les lleixes del seu taller a Vila-sacra. Tot el que no hi és està repartit per cases de familiars i amics perquè, això sí, tot el que fa, ho regala. «Vendre les coses que faig? Això mai», diu rotund.
En Campa va néixer l’any 1947 a can Vidaixa, a Pau, on la seva mare va anar a tenir-lo. Com que nevava, l’exèrcit va haver d’obrir-li el camí a la llevadora. La família, però, vivia al mas Ventós, ara lloc de pelegrinatge d’excursionistes. En guarda bons records: «Sé on és cada roc, cada fita, havia corregut tota aquella muntanya, cada dia baixa cap al mas d’en Pujolà, ho voltava tot». Als set anys va anar a estudi a Vila-sacra, però els estius hi tornava per portar vedells al Port de la Selva. Els seus pares tenien bestiar. «El mas Ventós era un altre món. Quan vam marxar i vam tancar la porta, a la mare, li va venir un sentiment. Hi van ser vint-i-tres anys i no va tornar-hi mai més», rememora.
De ben jove va entrar com a aprenent a casa del ferrer Salvador Mitjà, que també fou alcalde del poble. Va tenir un «bon mestre i un bon amo», la persona responsable de fabricar les màquines del taller Moner dedicat a treballar la canya per fer les inxes d’instruments musicals. Campa, però, va deixar aquella feina per dur tota mena de maquinària: camions i, sobretot, màquines agrícoles. El món del motor sempre l’ha atret. A la mili, es va treure tots els carnets. «Vaig ser el primer xofer dels quatre mil que érem al campament, em va donar el carnet l’alt comandament», recorda somrient en rememorar els viatges que feia amb l’autocar.
Després dels autocars, ja es va posar a conduir camions i maquinària agrícola, i, fins i tot, formigoneres. «El primer camió que vaig conduir va ser un deu rodes i, si s’aparcava un 600 al davant, no el veia, del morro que feia aquell bitxo», diu. Amb el camió remolc, també havia anat a Font Romeu portant xalets sencers. «He fet uns dos milions de quilòmetres i unes 80.000 hores amb màquines», assegura. Sense comptar el temps passat sobre una moto, una altra de les seves debilitats. De cotxes, explica, potser n’ha tingut una vintena –molts d’ells BMW’s– i catorze o quinze tractors. No amaga que li ha agradat la velocitat. Ha tingut algun accident, bàsicament amb moto. Tot i això no ha deixat de dur-les, perquè l’entusiasmen.
L’afició que ara l’ha atrapat és el treball amb la fusta. Campa utilitza llenya que va apilant tant dins com fora del taller, taulons i palets. «Aprofito el que em sembla», diu tot assegurant que la millor fusta és la d’olivera, però també treballa el roure, el freixe i el melis. Utilitza tota mena d’eines i màquines per fer polir petits daus i anar-los encaixant de forma exacta, com un trencaclosques. Diu que no dedica moltes hores al dia al taller, ho va fent quan li ve de gust i quan alguna peça ja no té sortida, passa a una altra.
Entre les coses fetes destaca una sínia que llueix a l’entrada i que no va trobar pretendent. També un sorprenent carro de la compra. De tant en tant, Campa restaura mobles descartats com una antiga pastera de flequer que reposa en el taller. Potser el més apreciat és la taula que van tenir els seus pares quan es van casar.
