L'escalenca Estel Pons: «Ara, gaudeixo amb el llançament de pes, però el futbol és addictiu»

L’atleta escalenca Estel Pons Lloveras (7/8/2003) ha revalidat, a mitjan gener i per segon any seguit, el títol de subcampiona absoluta de Catalunya en llançament de pes. Amb el mateix registre, també va ser campiona en categoria sub-23. Aquest cap de setmana, a Antequera (Màlaga), aspira a pujar al podi del Campionat d’Espanya sub-23.

A què pot aspirar al Campionat d’Espanya sub-23?

Puc aspirar al podi. És la meva gran oportunitat, però hi haurà més nervis, més públic, rivals dures... L’any passat ja hi vaig anar, era novella i vaig quedar cinquena. Als campionats, et puntua el millor llançament de tres, tant a la prèvia com a la final.

Satisfeta pels resultats al passat Campionat de Catalunya?

Sí, estic molt contenta, volia fer un campionat regular. M’ho podia esperar, és el lloc per on havia d’estar.

Va pujar al podi amb una marca d’11,70 metres. És el seu rècord?

La meva marca personal és 11,83 metres, que la vaig aconseguir l’any passat. En aquest Campionat de Catalunya volia vorejar aquesta marca perquè al d’Espanya hi hagi una progressió. La campiona d’Espanya llança a 13 metres; hi estic a prop. El GEiEG està afiliat amb el Cornellà i a vegades els ajudem als Campionats d’Espanya de Clubs, així tenim més oportunitats per arribar bé als campionats.

"La meva marca personal és d’11,83 metres. La campiona d’Espanya llança a 13 metres; hi estic a prop"

Quins objectius es marca a mitjà termini?

Anar al Campionat d’Espanya absolut en aire lliure, aquest any, o el de pista coberta, l’any que ve.

Quan va començar amb el llançament de pes?

Fa quatre anys. Però des de fa dos anys, faig només pes. De petita, ja ho havia practicat, m’anava bé, anava a Campionats de Catalunya i havia tingut oportunitats d’anar als d’Espanya. Però en aquell moment també jugava a futbol. Anys més tard, quan estava al Girona, el GEiEG entrenava al costat i la meva mare em va animar a provar-ho de nou. I fa dos anys que vaig deixar el futbol.

Mills, Bossa i Pons, podis en el Campionat de Catalunya d’atletisme

Quant pesa la bola de metall?

4 quilos. Quan sigui absoluta, serà el mateix pes. Els nois de la meva edat agafen boles de 6 kg i, més endavant, de 7,260, el pes màxim.

Quina és la preparació per a la seva modalitat?

Molt de gimnàs, cada dia hi vaig. I fer proves explosives i curtes. Córrer? Faig sèries curtes. També he començat a practicar el llançament de martell. De més petita corria, també he fet una mica de combinades amb en David Fajula, que és un entrenador espectacular.

"Entrenava unes tres hores de pes i després dues de futbol. El Girona m’ha dit que tinc les portes obertes"

D’on li va la passió pel futbol?

De l’escola. Teníem un grup molt divertit, sempre estàvem amb la pilota amunt i avall. Vaig començar a jugar a futbol amb nens a l’Escala benjamí i a mi m’encantava, sempre tenia la pilota als peus. Al principi jugava de davantera, corria molt. Després em van posar de central, perquè m’agradava la contundència i al Girona em van col·locar de mig centre defensiva.

Com combinava el futbol amb l’atletisme?

Vaig compaginar el llançament de pes i el futbol un parell d’anys. Hi havia dies que entrenava cinc hores seguides: unes tres amb el pes (GEiEG) i dues amb el futbol (Girona), ja que les instal·lacions estaven de costat. Però va arribar un punt que havia de triar; era la capitana del Girona i algun dia no podia anar a jugar per anar a Campionats de Catalunya i d’Espanya. Era estrany. Vaig decidir fer una aturada i ja veurem què passa en un futur; el Girona m’ha dit que tinc les portes obertes.

Si hagués de triar entre el pes i el futbol, amb què es quedaria?

Ara, amb el llançament de pes. M’ho passo bé i el gaudeixo. Però el futbol és addictiu, és veure una pilota i... ho porto al cos.