Aday (l'Escala): «El vestidor té prohibides les paraules empatar o perdre»

L'anuncien dimecres passat, el presenten dijous i diumenge guanya en l'estrena a Castelldefels. Estarà content.

Sí, sí, és molt bo començar així. Diuen que 'entrenador nou, victòria segura', però ja t'asseguro que de segur, res. L'equip no era fort fora de casa, no s'havia endut cap partit, tan sols havia sumat un punt. He intentat fer un xut gran d'energia, especialment a escala mental. El vestidor té prohibides les paraules empatar o perdre. Tot el focus està posat a guanyar, millorar i tirar endavant com a equip. Buscant la millora de cadascú. Encertant i no equivocant-nos, per agafar confiança. Hem de seguir una línia clara.

Quin és, aquest recorregut?

Tinc una plantilla força bona, plena de bons nois i amb la qual hi ha una bona feina al darrere. Però vull introduir les meves coses. Em va sorprendre molt, veure l'equip tan endollat a Castelldefels. El millor va ser comprovar els darrers minuts, quan tota la banqueta estava dempeus, fent suport als que jugaven. Vull tothom unit i amb intensitat. Molta gent m'ha donat l'enhorabona per agafar aquest projecte, però d'altres m'han dit que potser l'equip era just. I em nego a creure-ho, perquè una cosa és el que es pot sobreentendre i l'altra el potencial que s'amaga. Aquí és on entraré jo, perquè el vull descobrir.

Transmet un missatge molt potent.

Les derrotes o una mala dinàmica provoquen que se t'apagui la força. Per això, ara al principi, a part d'entrenar molt, m'estic centrant en un canvi d'actitud. Hem de reforçar el que fem bé i construir un contingut sense inseguretats. El discurs, en tot moment, ha de ser positiu: hem de confiar en ics, perquè si ho controlem, guanyarem. La personalitat no li ha de faltar mai, a un equip meu. Sóc dels que pensa que el líder és l'entrenador i jo arribo a l'Escala per ser el líder de l'Escala. Després, al vestidor i al terreny de joc, ja hi ha altres perfils que assumeixen aquest rol. Però el líder d'un equip és l'entrenador. Treballaré al màxim per garantir la permanència a Tercera RFEF.

D'on surten les negociacions pel seu fitxatge?

Quan veig que l'Arnau Sala no continua, tinc un contacte amb Diego Rangel, el meu representant, que em pregunta com veuria la possibilitat de venir a entrenar. Estava a l'Europa i no m'agrada deixar la feina a mitges, però també vull créixer i progressar i aquesta era una possibilitat molt llaminera. Després, quan vam començar a parlar, ens vam entendre de pressa. Va ser fàcil, sí. Les oportunitats s'han d'agafar al vol.

Ho fa més difícil que en la seva primera experiència la plantilla no hagi estat dissenyada per vostè?

Ni he fet el grup ni he començat el curs, però m'haig d'adaptar. Haig d'intentar encaixar les coses amb les quals el grup se sent a gust, amb les connotacions amb les quals em sento a gust jo. Hi he reflexionat molt, després de la primera presa de contacte, i ja he canviat algunes coses. La meva feina és donar-los eines perquè puguin solucionar allò que es trobaran durant el partit. I, curiosament, els dos gols a Castelldefels arriben de dues accions que vaig dir que entrenéssim entre setmana. M'ha vingut molt bé, perquè això als futbolistes els genera credibilitat. Estava convençut que podríem fer mal de determinada manera i va passar. Ara toca fer el mateix contra l'Hospitalet, però hem d'anar de mica en mica, agafant coses d'un lloc i de l'altre fins que al final funcioni.

Quin entrenador li ha influït més, en la seva trajectòria?

Sempre he intentat quedar-me amb el millor de cadascun i de tots conservo molts aspectes. Amb qui he gaudit més és Miguel Álvarez, amb el qual vaig ser campió de Segona B amb l'Hospitalet. Sortíem jugant la pilota, associant-nos, creant superioritats. Com ara el Girona, però Míchel ho està portant a l'extrem (riu). M'agrada que el futbolista prengui decisions i crec que em ve d'aquí. Però vaig tenir més èxit amb Pablo Machín, perquè ara potser no ho sembla, amb tot el que està passant a Montilivi, però el que vam fer nosaltres de pujar a Primera era una utopia. Gairebé tan grossa com el colideratge actual. Machín va saber treure el màxim de cada futbolista. Sabia com fer mal, treballava de valent. Dirigint el grup, em quedaria amb Francisco, el meu últim entrenador. Som semblants, ell i jo.

Ah, sí?

Sí, perquè ens agrada dir les coses clares i concises. També vaig aprendre d'Unzué, encara que el tingués poc temps, però era un amant del bon tracte del joc. Com Eusebio, que malgrat el descens final, vam tenir un tram de temporada més que correcte. I Pep Lluís Martí, que emetia molt caràcter

Des del debut com a segon tècnic de l'Europa B, en què ha millorat?

Encara estic en ple aprenentatge, eh! Allà hi estava molt bé, la veritat. És un gran club, amb una afició fidel i molt apassionada. Vam fer un tàndem interessant amb Jonathan Ruiz. Per mi ha estat una experiència molt bonica. Cal tenir en compte que jo venia del futbol professional i de cop vaig passar a l'amateur. I encara mantinc la mentalitat de jugador! Vam aconseguir l'ascens amb el filial. El que més destacaria, però, és el fet de dirigir-me al futbolista, perquè quan ets entrenador, esperen que els resolguis les inquietuds quan t'hi dirigeixes. A això em refereixo. M'ha donat un bagatge molt necessari.

Sé que és complicat, però s'imagina el futur?

No puc negar que algun dia m'agradaria entrenar en el futbol professional. Però hi sóc lluny, de moment. Passaré coses bones, tot i que també sóc conscient que tindré disgustos. Haig de lluitar, això sempre, perquè res arriba perquè sí. I estic disposat a deixar-m'ho tot.

Subscriu-te per seguir llegint